novel·la
Ales de cera
Què ho deu fer que, de cop i volta, les llibreries velles de Girona s'hagin posat de moda? Si més no en la narrativa recent, el recurs de trobar en un d'aquests establiments una espoleta per als records és tant a L'hotel blanc de la platja (2016), de l'escriptora Alba Sabaté, com en aquesta darrera incursió del periodista Rafel Nadal en l'ofici de publicar novel·les. A La senyora Stendhal, l'autor de Quan érem feliços (2012), Quan en dèiem xampany (2013) i La maledicció dels Palmisano (2015), recorre a la troballa d'una postal per estructurar el relat com un parèntesi on el narrador protagonista, un home de 69 anys, ens transmet, el 1990, la història de la seva formació que abasta, significativament, l'esclat d'ira de la Guerra Civil espanyola, els darrers dies del conflicte, els anys més salvatges de la postguerra i l'enriquiment especulatiu dels seixanta.
El llibre fa de bon agafar-s'hi. Tant la mida com la imatge de la postal de la coberta, les guardes d'edició antiga i els marges generosos, conviden el lector a descobrir qui és la senyora Stendhal de l'esquer del títol. L'atreviment és tan admirable com el de qualsevol ciutadà sotmès al dictat de l'actualitat informativa que pretengués alliçonar el periodisme, perquè a ningú no se li escapa que posar el pseudònim de l'escriptor francès com a cognom del marit de la mare adoptiva del protagonista d'aquest melodrama representa una declaració de principis molt agosarada. I dic melodrama perquè el final fulletonesc amb confessió agònica inclosa posa els tòpics escènics tan a l'altura dels decorats de cartró pedra que falta ben poc per no pensar que, al capdavall, amb aquesta novel·la, l'autor no n'hagi volgut escriure una paròdia.
Així, l'estil sec i concís del codi civil napoleònic vindicat per Henri Beyle es convertiria en la caricatura dels 41 capítols curtíssims inicials –majoritàriament, d'1 a 3 pàgines– i en les múltiples analepsis d'oblit dels 8 últims, i la concreció stendhaliana passaria pel sedàs de la incongruència i la inversemblança: a la pàgina 34, l'únic testimoni dels detalls esfereïdors d'un crim salvatge queda mut de per vida en contemplar-lo, i el lector atent es troba expulsat de la ficció amb el dubte de com pot, el narrador, conèixer-los, fins que a la pàgina 248 corrobora que no ha parlat mai més i sospita que no estigui al davant d'un artefacte argumental basat en el clàssic Deus ex machina.
Impel·lit, doncs, el lector, des d'un bon principi, a confiar en la intervenció de l'autor per sobre de la veu narrativa, l'aparició dels narrataris dels capítols finals per nuar precipitadament el descabdell de la història no el sorprèn pas més que quan ha assistit, entre les pàgines 229 i 230, a l'agonia allargassada de la mare del protagonista (tombada fulminantment per una bala traïdora que li “havia travessat el pit i li havia perforat el cor i el pulmó”) per donar temps a la senyora Stendhal a baixar d'un tercer pis de la plaça de Sant Pere de Girona, contemplar com la moribunda veu el fill “amagat darrere de la finestra” i escoltar com l'hi encomana.
Coherentment, no és estrany que, convertit en un maquis enriquit capaç de matar i calar foc a un casament, aquell nen fet home ens expliqui la seva vida amb un lèxic prudent, col·loquial, gironí (“la fred”, “tomata”) i extremadament pulcre (“He mort un traïdor que ens va vendre mil vegades i m'he fet la noia que va profanar el record d'en Dani casant-se amb el fill de l'home que havia fet matar el seu pare...”, p. 279); tan coherent amb les lleis del deus ex machina tràgic que l'anticlericalisme hi és gratuït, la venjança desenfocada i els fills confonen els pares.
Mig segle després, el 1990, l'observació amb lupa (pàgina 283) de la postal trobada al començament del relat en una llibreria de vell de Girona dóna al protagonista i al lector la resposta de la pregunta que la mateixa observació planteja sobtadament amb un cop d'efecte ben acordat amb la proposta de Rafel Nadal de subvertir els tòpics narratius; també aquell de Txèkhov d'anar mostrant des del principi el clau final d'on penja el protagonista.