Actitud ‘maneliana'

Tenia la impressió, ho escrivia així Xavier Castillón en l' entrevista a Guillem Gisbert, que el nou disc de Manel , el quart, Jo competeixo , feia molt temps que havia sortit, quan en realitat no fa ni un any. Sigui perquè en aquests temps moderns la novetat dura el que dura o sigui per la rapidesa amb què l'assimilem –d'una glopada–, el cert és que cançons com M'hi vaig llançar, BBVA, Temptacions de Collserola o Sabotatge sonen a clàssic. Per als fans segur. I per als que no ho són, descobreixen Manel en plenitud. No és una sensació de repetició, d'experiència viscuda, si bé des que van estrenar la gira a l'Auditori de Banyoles al maig han estat cartell obligatori en festivals d'estiu i tenen pendents 27 concerts fins al 24 de juny.

El nou repertori és percebut amb el mateix entusiasme, si bé no als nivells d'embogiment de quan sonen Al mar! o Ai, Dolors, himnes de la devoció manelaire, que són cantats com a tals més enllà de les primeres files. La impressió que el nou dels Manel ja no és tan nou i sona com el vell –exemplifiquem-ho manllevant el vers tan citat de J. V. Foix, “M'exalta el nou i m'enamora el vell”– es va corroborar divendres a la nit a La Mirona , en un concert d'inici puntual i amb la correcció dalt l'escenari característica de Manel: actitud indie desmenjada, però també timidesa del líder. Gisbert va agrair els bisos demanats amb un to reposat, sense exaltacions. Amb la sala plena i un públic intergeneracional, Manel va repassar repertori vell, com Ai, Yoko, Teresa Rampell, Boomerang, en un concert d'hora i mitja; durada estàndard, però és que amb Manel, un cop estàs a dalt, costa baixar.