Fins on recordareu?

Seria una llàstima que aquest llibret tan bell, molt ben traduït pel poeta Josep M. Sala-Valldaura i per la seva dona, Nathalie Bittoun-Debruyne, passés sense pena ni glòria. És una obra feta de poemes en prosa que s'entenen molt bé. En podríem dir una celebració plena de la memòria, firmada per un poeta franco-luxemburguès nascut el 1960, fill de pares ja grans, que venien, tots dos, d'Itàlia: del Friül, el pare, i de més avall, la mare.

En l'últim dels poemes, L'indret de l'arena..., l'autor pregunta a les seves filles, a qui van dedicats aquests versos: “Fins on recordareu?” Nosaltres hi podríem afegir: ¿viuran, aquestes dues noies, unes condicions vitals i morals tan significades com les de son pare per poder exercir amb tanta precisió i amb tanta necessitat la memòria? ¿O també la d'aquest temps serà, per a elles dues, una memòria líquida?

Basso de March és fill d'uns pares que abandonen el país natal per arrelar-se en un altre (el país natal i, tan important com això, la llengua materna!): ell, el pare, un obrer de la siderúrgia (“patriarca incongruent, amagaves la tendresa sota la callositat de les mans”); ella, la mare, una dona que treballa com un escarràs a casa, molt més loquaç que el seu home (“ma mare era molt xerraire, justificant les seves raons per la raó de les frases”). En un altre poema, El bagul de les joguines, Basso de March escriu: “Intuïa, en tancar els seus somnis [vol dir, els del bagul en qüestió], que em caldria comprendre el sentit dels jocs perduts per tal d'escoltar-me envellir”. Entre aquests versos i el que he transcrit anteriorment, crec que hi ha el debat autèntic i la raó profunda d'un llibre que s'obre amb aquesta esplèndida citació de Cesare Pavese: “La bellesa d'escriure, que aplega dos gaudis: parlar tot sol i parlar a una gentada”.

Aquesta és una d'aquelles obres que et reconcilien, de cop, amb la vida i amb la lectura. El poeta hi recrea un món extingit, i cada un dels objectes o elements que evoca –el calendari penjat a la cuina, els animals sacrificats a pagès, “el carretó curull d'una herba dòcil”, el davantal sofert de la mare o el mocador de tela, no menys sofert, del pare; la pila de llenya... fins i tot la nàpia considerable dels membres de la família o els renecs que profereixen– adquireix una potència extraordinària, per l'alè vivífic que li insufla la paraula.

És una obra que s'avé perfectament amb la filosofia de la proximitat –i de la intimitat– de Josep Maria Esquirol: “La finestra mirava més enllà dels turons i la sopa al foc era un patrimoni”. Ara l'autor ens fa entrar en un celler de la casa familiar (“Al fons del celler hi havia la por”), després sortim amb ell a l'hort (“Sota l'ull dels botons d'or, m'adonava de la innocència de la mirada dels blauets”). I allà lluny, ja per sempre invicta, la descoberta de l'escriptura: “Hauria volgut tenir els ulls de l'estilogràfica per tal d'anellar, lletra rere lletra, les raons de les síl·labes. Jo no era res! Només era un nen llegint, però ja sabia el poder del full”.