Lluitar contra molins

“Us estimo”, avança Genís Matabosch, ànima del Festival Internacional del Circ Elefant d'Or Ciutat de Figueres, en la presentació de cada funció d'enguany. Aquesta declaració d'amor porta implícita una notable càrrega emocional. En aquesta sisena edició, que els especialistes consideren ja un dels cinc millors festivals de tot el món (i el segon a Europa, darrere de Montecarlo, “el pare de tots els festivals de circ”), hi ha una voluntat gens amagada de donar un fort impuls al futur Museu Europeu del Circ i també a la proclamació de Figueres com a Ciutat del Circ 2018. L'ambiciós projecte té veus en contra, al municipi. I el Circus Art Foundation ha decidit convertir cada funció d'aquesta edició en una oportunitat per convèncer el màxim de població possible. És una lluita oberta, en què s'ensenyen les armes, abans d'emprar-les, tot i que contra uns gegants invisibles. Matabosch admet que es pugui qualificar de quimera el nou projecte de l'entitat (que, al costat de les atraccions de circ mai vistes a Europa, desplega les principals adhesions mostrant el jurat internacional i també les salutacions de l'alcaldessa, però també del conseller de Cultura i el president de la Generalitat), però també semblava un somni impossible situar Figueres en l'elit dels festivals internacionals mundials. I ja hi han arribat. És un altre “més difícil encara”. El circ és insaciable per naturalesa, mai ningú es dona per satisfet del nou salt mortal durant massa temps.

L'espectacle Blau inclou dues parts ben compensades per donar equilibri i ritme, i per fer venir ganes de repetir. És un privilegi que la gran vela fos l'estrena mundial del número de cintes aeri del duet Alexander Lichner i Donoban Rodríguez, just després del duet Medel, amb un mà a mà d'extraordinària força i mil·limetrat equilibri. El darrer número de l'espectacle Blau pretén des del preciosisme de les figures de la troupe d'acròbates de Xinjiang donar una ambientació fantàstica, de nimfes que juguen a obviar la gravetat.

No desmereix tampoc la primera part el volteig acrobàtic dels russos Hooligan Acrobatic Troupe: a la precisió dels exercicis, s'hi suma la narració d'un conte inquietant, del malson d'una nena. Els artistes, guarnits d'arlequins tenebrosos, sense arribar a fer por, sí que transmeten un cert perill a la noia fràgil que volarà com una baldufa, creuant-se, puntualment en un intercanvi de parelles a l'aire. Amb menys ànima (i sense gaire sort el dia de l'estrena) és el treball de Heber Acrobatic Troupe de la Xina. Els seus meteors són infernals elements que agafen volada i velocitat, però se'ls van escapar més d'un cop. La presentació, aparentment simpàtica, es revela sense l'ànima ni la intenció que podria donar uns gossets divertits, entremaliats. El número de gossos dona aire i vistositat, com l'entrada del duet Smirnov americà amb el seu número de canviar-se el vestit a la vista del públic sense que ningú pugui comprendre com es produeix. O les entrades còmiques de Baltabarín de la boxa (ell sí que lluita contra un gegant impossible) projectant una imatge d'antiheroi que evoca el Charlot i Buster Keaton de fa un segle.

En l'espectacle Vermell es busca més el contacte amb l'espectador. És el cas del pallasso Bilby. Un exercici interessant que queda penalitzat per l'espai de gran format. També la manipulació del mag Wu Song Tao (amb levitació inclosa) no es pot percebre bé des de la distància. És destacable la seva habilitat per fer jocs de mans (fent aparèixer coloms, per exemple) envoltat de públic, sense un fons des d'on activar els trucs. Si al Blau hi ha gossos, es pot dir que els gats vencen en el Vermell. Una altra de les sorpreses és l'aparició de la ucraïnesa, de només 14 anys, Vladislava Naraieva amb el seu exercici d'equilibris. Necessàriament, la seva entrada al circ professional europeu la podrà ajudar a prosperar en una carrera molt tendra, encara. Qui arriba immens és Aleksei Ixmaev amb el seu joc de cintes que explota la sensualitat i el preciosisme en un número carregat de dificultat tècnica. És un contrapunt aeri al duet Cabaret, que poc abans hi posa risc i compenetració amb una intenció ben clara d'una parella en un sòrdid cabaret alemany d'entreguerres. L'altra troballa d'aquesta edició: el descobriment del circ etíop. Fan tres números de notable dificultat i, al somriure forçat dels artistes asiàtics, ells hi imprimeixen un somriure franc. De gust pel joc. Sobretot en la troupe masculina. En el número femení, hi ha una voluntat de creuar la coreografia d'equilibris i torsions amb un ritme que, puntualment, evoca un món ètnic, fonent-se en el circ. Les artistes xineses, en aquest sentit, també aprofiten el gust per l'orientalisme a aquesta Europa del segle XXI, tant amb els monocicles amb tasses com amb les nimfes d'equilibris impossibles.

Circus Art Foundation confia a escampar els estornells que amenacen els seus desigs, que han fet seus les institucions. És una amenaça velada, un rebuig frontal, que no sembla obeir a gaire debat. Quixot va lluitar sol contra els molins creient-se que eren gegants. La Fundació del Circ, amb seu a Figueres, compta amb la complicitat de 30.000 espectadors que els aplaudeixen. El seu somni és compartible.