«Joie de vivre»

Entre tanta recon­cen­tració i exis­ten­ci­a­lisme com ens ser­veix en aquesta edició Tem­po­rada Alta, de tant en tant s'agra­eix un espai per res­pi­rar, com aquell qui diu. El cap de set­mana pas­sat aquesta funció la van fer Le sort du dedans, una petita joia, i, sobre­tot, el Hot Mikado dels Water­mill, una espec­ta­cu­lar explosió d'ener­gia, de música, de ball i d'humor, de talent i d'intel·ligència escènica. Cal con­ve­nir que l'argu­ment del Mikado, una ope­reta còmica, no és res de l'altre món. Què és, doncs, el que fa que siguin múlti­ples les vega­des que s'ha posat en escena, i que sigui un dels espec­ta­cles més repre­sen­tants, i amb més èxit, a les meques del tea­tre musi­cal dels Estats Units i Angla­terra? Les magnífiques cançons són un motiu. El sen­tit de l'humor tan pecu­liar de Gil­bert i Sulli­van, accen­tuat i actu­a­lit­zat en el Hot Mikado de The Water­mill, n'és un altre. La duc­ti­li­tat i faci­li­tat per actu­a­lit­zar-lo, alte­rar-lo, sense trair-ne l'espe­rit també en podria ser un altre, També és recognos­ci­ble el mateix sen­tit de l'humor del Mikado en una altra ope­reta de Gil­bert i Sulli­van, Rud­di­gore o la nis­saga maleïda, que dar­re­ra­ment la com­pa­nyia cata­lana Egos Tea­tre ha posat en escena –molt reco­ma­na­ble–, amb un espe­rit més pro­per als angle­sos que no pas a Dagoll Dagom, per posar un exem­ple de com­pa­nyia de referència del tea­tre musi­cal al nos­tre país.

En el Hot Mikado de The Water­mill l'esce­no­gra­fia, sen­zi­lla i fun­ci­o­nal, és d'ins­pi­ració japo­nesa, amb mam­pa­res de fusta i mul­ti­tud de peti­tes fines­tres a la part supe­rior. Un piano pre­si­deix l'esce­nari i, al mig, una mena de tatami on es desen­vo­lu­parà tota l'acció. Després d'un inici molt ori­en­tal, s'aixeca una onada d'ener­gia quan els catorze intèrprets acce­dei­xen a l'espai. Una onada que ja no pararà durant dues hores, gràcies també a la magnífica il·lumi­nació. De manera inver­sem­blant tots toquen, ballen, can­ten i inter­pre­ten. Una autèntica exhi­bició. El ves­tu­ari accen­tua el caràcter picant i sen­sual d'aquest Hot Mikado, con­ver­tint per exem­ple Yum-Yum, Peep Bo i Pitti-Sing en tres col·legi­a­les d'allò més sexis, rèpli­ques de les noies de l'anime japonès. Alguns dels millors moments els va pro­por­ci­o­nar Karen Mann, Katisha, una magnífica can­tant amb una gran veu i una excel·lent intèrpret –fa un blues increïble amar­rada al con­tra­baix–, amb una vis còmica irre­sis­ti­ble. Entre les referències a l'actu­a­li­tat, conyes amb Susan Boyle, els cienciòlegs i els par­la­men­ta­ris cor­rup­tes, que es tro­ben tots en la llista d'exe­cu­ci­ons pen­dents de Ko-Ko. En defi­ni­tiva, quanta joie de vivre!