‘Duel' a Els Jardins

La rivalitat política a la sala de plens es dilueix gràcies a la música, que, encara que també contribueix a remarcar les diferències ideològiques entre els dos oponents, esdevé un camp de batalla pacífic perquè els dos duelistes acabin punxant una sessió compartida de música negra. Aquest era el gran atractiu en el combat musical entre el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Girona, Carles Ribas, i el regidor de la CUP-Crida per Girona, Lluc Salellas , que va amenitzar ahir al llarg de dues hores el vermut a Els Jardins de la Mercè , en un dels actes del Black Music Festival .

El fairplay es pressuposava, i més que una batalla de DJ, amb rèpliques i contraatacs, es va convertir en una sessió feta a quatre mans, amb alternances musicals estilístiques. Els dos compartien taula de so si bé cadascú s'havia portat de casa, no els vinils, sinó la llista de música seleccionada a l'ordinador. Com en tot partit de futbol amistós –enfrontaments en què el que importa són el joc i les ganes de disfrutar, tant els jugadors com els assistents– entre el públic hi havia les dues aficions de Ribas i Salellas, clarament diferenciades, en el vestuari. La política també és estètica.

Les fotografies de dues icones de la lluita black, Nelson Mandela i Angela Davis, presidien la taula. Amb aquestes benediccions, Carles Ribas va començar la sessió amb Nina Simone i Love me or leave me. Llistó ben amunt en la primera elecció. Salellas encara ho va ennegrir més, amb un to més blues, enllaçant amb Big Mama Thornton i el seu Hound do g. “Potser és blanc però mereixia ser-hi”, va presentar així Carles Ribas a Elvis Presley. El rei del rock va sonar i va fer despertar les ganes –la temperatura, més que agradable, hi contribuïa– de treure's el jersei: Ribas, amb actitud més de ballador que de discjòquei, va disfrutar del que estava sonant. El contraatac cupaire va venir amb temes de hip-hop, de reggae, de ska i Salellas va sorprendre amb una versió d' El cant dels ocells de Dr. Ring Ding. El terreny de Carles Ribas era el de la música disco, i, imbuït per l'esperit que Gloria Gaynor va deixar divendres a l'Auditori de Girona, va punxar I will survive i el Last dance, de la gran reina de la disco dels setanta, Donna Summer. Va continuar una versió, interrompuda quan els esperits estaven enlairats, de Born to be alive de Patrick Hernández.

Encara amb ganes de més disco i invocant locals mítics com Boomerang o Privé, Carles Ribas es va encomanar al Kiss de Prince. Great balls of fire de Jerry Lee Lewis va unir cupaires i PDeCAT. En aquesta comunió musical, es va “bastir un pont entre Barcelona i el País Valencià”, va assenyalar Carles Ribas, referint-se a la transició dels Aspencat a la Fundació Tony Manero i el seu Supersexy girl per “construir els Països Catalans”. Moments per a l'entreteniment amb Happy de Pharrell Williams i un tomb comercial amb Hallo de Beyoncé. Lluc Salellas va contraatacar aquest viratge, excessiu, amb els sons d'Euskal Herria. Però Michael Jackson i el seu Billie Jean queda fora de tota discussió i posa taules a un duel que no va ser tal.