Una presència escènica sempre fascinant

Ara fa nou anys, al Muni­ci­pal de Girona, Ute Lem­per va fer un con­cert cer­ta­ment memo­ra­ble. Tant és així que molts dels que hi van ser ales­ho­res van tor­nar al mateix tea­tre com­par­tint el record d'aquell con­cert que va con­ver­tir-se en poema. El temps ha pas­sat, però, només d'aparèixer a l'esce­nari tota ves­tida de negre, Ute Lem­per va dei­xar clar que no hi havia motiu per a la nostàlgia. Era allà, vivíssima i bellíssima, amb la seva veu pro­di­gi­osa hàbil­ment tre­ba­llada en una diver­si­tat de regis­tres, amb la seva fas­ci­nant presència escènica, amb la seva capa­ci­tat de vam­pi­rit­zar dife­rents tra­di­ci­ons musi­cals per fer-ne una per­so­nalíssima trans­fi­gu­ració. Gran­di­osa Ute Lem­per que fa sen­tir l'ale­gria de viure en el pur pre­sent, tot i que a la vegada podia sem­blar que retor­nava l'espe­rit d'aquell antic con­cert amb un reper­tori sem­blant i també amb la fata­li­tat d'un pro­blema amb el so que va impe­dir sen­tir ple­na­ment la veu de la can­tant durant uns minuts. A diferència de l'ocasió ante­rior, en què va espe­rar que el pro­blema s'arreglés esti­rada damunt del piano, Lem­per no se'n va ado­nar i va con­ti­nuar can­tant. Això, però, va pas­sar a la segona part, quan Lem­per va abor­dar la poe­sia de Bukowski en com­pa­nyia de Mario Gas. Abans, va tor­nar a vivi­fi­car el lle­gat de Weill/Brecht (amb les seves vari­a­ci­ons dels cèlebres Sura­baya Johnny, Ala­bama song i Bil­bao song) i va recrear-se en l'uni­vers sen­ti­men­tal de Brel amb una versió vibrant de Sur le pont d'Ams­ter­dam i una de dis­tan­ci­ada del Ne me quitte pas.

Hi va haver un cres­cendo que, com és habi­tual en els con­certs d'Ute Lem­per, va cul­mi­nar amb la cançó del Macky Navaja, però cre­ant la sen­sació que s'inter­rom­pia una experiència per dei­xar pas a una altra cosa, que, de fet, cons­tituïa l'aposta del nou espec­ta­cle de la can­tant: The Bukowski pro­ject, que neix de l'interès de la sofis­ti­cada Lem­per per aquest escrip­tor que va par­lar «bru­ta­ment» de la pròpia vida. Tenint la segona part una durada de cap a una hora i mitja, no n'està segura Lem­per que tin­gui prou atrac­tiu aquest pro­jecte Bukowski? D'aquí, la pri­mera part, que per­met retro­bar-se amb la Lem­per de sem­pre? Sigui com sigui, per damunt de les limi­ta­ci­ons de la poe­sia de Bukowski i a banda de la presència de Mario Gas, la gran Lem­per va con­ti­nuar mos­trant-se esplèndida, exhi­bint talent i savi­esa escènica.