Etiquetes

En el meu afany per aprendre a ser un escriptor d'èxit, m'he estudiat de memòria tots els suplements literaris dels diaris (al meu favor haig de dir que cada dia n'hi ha menys i tenen menys pàgines) i he arribat a la conclusió que avui dia, en aquests temps que funcionen a cop de missatge de Twitter i a base de fotografies retocades de l'Instagram, si el que vols és triomfar només necessites tres coses que no sempre cal que vagin unides però si hi van, molt millor. La primera, sortir a la tele. Els editors es fan mantega si aconsegueixen que un animal televisiu signi un dels llibres del seu catàleg. I només cal que el signi, no és necessari ni que l'hagi escrit (en aquest tema no són gens primmirats). Això és una garantia de veure com el compte d'explotació puja sense fer res i la promoció i les vendes es disparen soles. La segona és aconseguir que els llibres abandonin les pàgines de cultura i passin a les de societat. Així que es comença a parlar de les setmanes que fa que un autor és al número 1 de les llistes de vendes, de la presentació a la part més alta de la torre Agbar amb els periodistes penjats amb cordes d'escalada i amb el títol de la novel·la gravat al casc, ja s'han fet tres quartes parts de camí sense ni respirar. I la tercera és una etiqueta. Avui, si ets un escriptor de mitjana edat nascut a Manresa, a Tortosa o a Mollerussa, que s'ha llegit Joyce, Incerta glòria, La casa sota la sorra i poemes esparsos de J.V. Foix, no tens res a fer per molt bé que escriguis. Cal una etiqueta potent que t'identifiqui a l'hora de circular pels perillosos circuits de les xarxes socials. En parlarem amb calma.