Les runes de Talia

Viatjar amb un autobús turístic resseguint la història dels teatres de Barcelona és visitar una cultura en runes. Allà on el teatre va aportar aire lliure i bon ambient (com al passeig de Gràcia) o festa desimbolta (com al Paral·lel) avui hi dominen els edificis alts. Potser hi amaguen la seva història de manera testimonial (el BCN City Hall o l'Apolo) o no en queda més que el record imprès en alguns papers. Per això, llibres com Barcelona, ciutat de Teatres, de Carme Tierz i Xavier Muniesa, són tan imprescindibles. I el trajecte que David Anguera amb una divertida jaqueta i un bombí, va desgranant en el primer viatge de la jornada, impulsada per l'AADPC, les sigles de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya. Però el guia accidental la rebateja, sarcàsticament, amb l'Associació d'Actors i Directors Pendents de Cobrar. Això mateix, retronen les runes de Talia.

Al vermut, que es vol instituir com un punt de trobada càlid entre tots els representants de les arts escèniques (tant artistes, com productors, com premsa i autoritats) l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca) celebra els seus 25 anys renovant logotip. De l'arlequí se salta a una T molt més austera, (“ja us hi acostumareu”, diu, desimbolt, Toni Albadalejo, del 3xtr3x). La presidenta, Beth Orfila, reclama, com també ho ha fet l'actor Àlex Casanovas (i president de l'AADPC), major visibilitat a la cultura per part de les autoritats. Reclamen que el teatre és un element clau d'inversió per fer societats més tramades, que valguin la pena que sobrevisquin (citant Santiago Rusiñol). La salut del teatre manté amb una febre crònica amb un termòmetre que segueix amb l'alarma del 21% de l'IVA, que escanya les productores i, de retruc, tots els artistes. També reivindiquen major fortalesa de les gires (les programacions municipals, s'han esllanguit arran de les retallades més bestials dels últims anys) i dignificar el paper de les companyies de teatre familiar.

Mentrestant, el bus va rodant des del Hard Rock Cafe de plaça Catalunya. Passant per tots els centres comercials que gaudeixen de bona salut. Els salons de ball es van convertir en teatres. Dècades més tard en cinema, durant bona part del segle XX. Els que van néixer sales de projecció (o s'hi van adaptar) tornen aquestes últimes dècades a obrir-se com a teatres. Mentre els lloguers i l'especulació immobiliària ho permetin. A Barcelona, l'espai teatral va néixer per aconseguir recursos amb els quals finançar tractaments per a l'hospital de la Santa Creu. Avui, en aquella sala reoberta, el que se serveix són “vodkes”. L'Arnau segueix amb l'anunci d'obres imminents. “Què s'hi farà?, per ara, assemblees”, diu irònic el guia. El Teatre Talia (nom de la deessa del teatre a qui ahir pregava l'actriu Pepa López en el manifest de l'AADPC), avui no domina la cantonada al davant d'un Condal (mig teatre, mig bingo). A la finca d'aquell emblemàtic espai, com tants d'altres, hi regna el nom d'una immobiliària.