Presència i absència

Inés espera un fill que, vivint una crisi que la du a separar-se del seu company, vol tenir sola. De fet, és una crisi? O la seva pròxima maternitat fa que s'aguditzi el pes de l'absència del pare, desaparegut durant la dictadura argentina? El fantasma encara es fa més viu. Després de la seva brillant i delicada opera prima, Abrir puertas y ventanas, en què tres germanes afronten el pas a la maduresa arran de la mort de l'àvia que va criar-les, Milagros Mumenthaler aborda amb La idea de un lago les ferides de la història recent, del passat que mai no s'acaba, d'una manera intimista, que no vol dir escapista.

La directora argentina fa un cinema subtil que no vol imposar-se i que es fa amb materials fràgils i paradoxalment duradors, evanescents i a la vegada persistents, com ho poden ser els records d'infantesa. El passat envaeix el present de la protagonista (Carla Crespo, filla de desapareguts) de manera continuada, sense ruptures narratives i el recurs al flashback. Així, en un moment fascinant del film, emergeix el record d'una nit màgica amb llanternes. La infantesa com un temps mític viscut en una casa vora el llac on hi apareix un 4-L verd en una altra imatge inoblidable. Un temps mític que, si bé perdura en el record lligat a l'efímer de la felicitat, sempre es perd, però en aquest cas de manera particularment dramàtica en relació amb la barbàrie d'una dictadura. Inés, fotògrafa, amplia a l'ordinador, mentre xateja amb la mare, una fotografia del pare, sempre present, sempre absent. Mumenthaler, sense sentimentalismes, ha fet una pel·lícula commovedora que ens recorda que, davant del dolor i fins l'horror, la poesia és més necessària que mai.