”Crítics i artistes compartim viatge i interrogants”

Té sentit i és totalment necessària. Crec que ajuda a donar eines al públic, a contextualitzar i obrir nous interrogants, i això sempre és positiu i enriquidor.

Tots compartim viatge i interrogants, l'altra cosa són els mitjans amb què ens acompanyem, l'accent de crítica i de creativitat amb què l'acompanyem, la mirada.

Cada cop soc més de petits museus que de grans. M'agraden molt les històries que es poden trenar a les cases museus d'artistes i escriptors, sentir-hi el batec d'una vida, les complicitats viscudes sota l'art i la paraula. Són espais on passen coses, on hi ha diàlegs que et poden sorprendre i fer-te obrir noves vies d'exploració.

No soc de dir no mai, tot depèn del moment, però evidentment després hi ha el dia a dia, les prioritats, i això fa que n'hi hagi molts que no he trepitjat encara.

No crec en això de les successions. Recordo unes paraules de l'Antoni Llena, arran de la mort de Tàpies. Parlava que cada gran artista que desapareix és una copa vessada, deixa damunt la taula una copa buida, una copa que uns altres artistes hauran de tornar a omplir. M'agrada molt aquesta imatge.

Sí, totalment. Sortosament tenim museus locals que fora del gran focus, com Barcelona, estan fent una tasca important de recuperació de noms que han quedat soterrats sota l'ombra de les majúscules. I són museus que treballen sota unes condicions extremadament difícils, però amb un entusiasme i un rigor encomiables.

Més que apostar, m'agrada més pensar en què és el que agraeixo quan treballo amb un artista: la seva autenticitat, el seu compromís, que em mogui a obrir finestres.

Penso que cada cop més. Evidentment n'hi ha de molt diferents, hi ha qui prefereix fer el viatge en solitari, però molts agraeixen també altres mirades que els poden arribar d'una visita guiada, de cursos i conferències paral·leles a l'exposició, de diàlegs amb d'altres disciplines; l'exigència és cada cop més gran, en aquest sentit. També és cert que, per a un públic determinat, l'art contemporani encara fa una certa por. Hi ha feina per fer, evidentment, però soc optimista. Una experiència com la que s'ha portat a terme fa poc al MAC de Mataró, entre artistes i nens i nenes de 5è de primària, fa ser-ho de totes, totes.

Segurament menys del que presumim. Insisteixo en la necessitat de treballar i creure, de veritat, en la capacitat educativa de les arts, anar a l'arrel, als més petits, impregnar-nos de la seva capacitat de sorpresa, aprofitar tots i cadascun dels interrogants que dibuixen, i entusiasmar-los de tal forma que no deixin mai de fer-se preguntes. Crec molt en la tasca que fan els serveis educatius dels museus, en la il·lusió que hi posen i en la resposta que generen més enllà.

Hi deu haver de tot, n'hi deu haver que potser no hi entenen, però deleguen i escolten els que sí que hi estan més en contacte, i d'altres que hi entendran i s'ho creuran, però em sembla molt que els seus calendaris, els seus temps, difereixen força del nostre. Més enllà de les grans commemoracions, per exemple, hi ha molta feina a fer per donar veu a tota una generació d'artistes silenciats.