Els públics de l'art i el ‘no-públic'

Sovint es parla del públic de l'art d'una manera massa genèrica. Descartem d'entrada confondre'l amb el conjunt de la població. A continuació és millor parlar en plural –els públics de l'art– que en singular. També cal tenir en compte que no es tracta de conjunts homogenis sinó segmentats i diferenciats, i que, per exemple, tots els entesos en art són públic però no tot el públic és entès, o que, si parlem del mercat, el sector de públic que realment compta són els clients, els compradors. Si ens referim a les persones que de tant en tant (almenys un cop l'any, que no és gaire) visiten museus, exposicions i monuments, les estadístiques actuals indiquen que, en el nostre entorn cultural, aproximadament són un 50% de la població adulta. Per tant, grosso modo, la meitat de la població no participa mai o quasi mai en aquest tipus de pràctiques culturals. És el que els sociòlegs anomenen un no-públic.

Hi ha públics efectius, com ho són, per exemple, els visitants i participants de les prestacions que ofereixen museus i exposicions. Hi ha també els públics potencials, objecte d'interès dels estudiosos de màrqueting, que busquen calibrar i modelar l'oferta per intentar atreure aquest tipus de públic que encara no és efectiu però que podria ser-ho. Finalment hi ha el no-públic, el més difícil de tractar pel que fa a les seves motivacions. Podria esperar-se una resposta del tipus “no tinc temps” o “és molt car”, però el desinterès del no-públic també cal pensar-lo a partir de la que potser és la seva resposta més freqüent: no van als museus i exposicions perquè, senzillament, no els interessa.