‘Flauta man' entre Zotal i ciris a ca la Brugui

Ca la Brugui forma part de l'imaginari de Banyoles. Els ciris per a la processó dels Dolors, el tió per Nadal, el planter per a l'hort, el Zotal i el Peta Zetas i el sidral, que sortint de classe, la generació de l'EGB, hi anava a comprar. La Maria Àngels Brugada és la mestressa de la botiga, supervivent de la plaça Major comercial, després que can Pons canvies el negoci de les betes i fils pels tallats diürns i les cerveses de nit. Tots els pobles en tenen o n'han tingut, d'adrogueries. I pot semblar folklòric, ironia xovinista banyolina del bloc Xisca de Gardi , Però hi ha coses que només poden passar a Banyoles: m'ho va reconèixer un no-banyolí en el final, sense endolls, del concert que Enric Montefusco va començar a l' Auditori de l'Ateneu i va acabar envoltat de perfums i insecticides entre un públic que es feia lloc entre els pots de gominoles, les bosses de patates i els records de l'EGB, mentre s'esgargamellava, induït per la intensitat que hi posava Montefusco, i s' acompanyava amb les mans; el Todo para todos va sonar a himne catàrtic. Els músics que han fet gira a Banyoles s'han fotografiat amb la “Brugui” –el seu Instagram en té les proves–, però per primer cop la botiga era l'escenari. Montefusco presentava divendres Meridiana a les comarques gironines i cloure el concert així, extramurs, és propi de la llibertat creativa que l'impulsa a compondre per primer cop una cançó en català, El riu de l'oblit, o versionar Albert Pla amb Todo es mentira i cantar un referent de l'etapa amb Standstill, amb aquesta idea: Adelante, Bonaparte. Els bisos a la botiga van ser els moments àlgids d'un concert rodó en tots els aspectes, començant pel repertori. La primera i la última cançó, Adiós, és un reguitzell de retrets, que sonen a vals primer i després a batucada, amb la necessitat d'invocació per espantar mals esperits. Podria ser nostàlgic amb Meridiana –l'origen– o amb Flauta man, una reflexió generacional sobre l'ensenyament musical a l'escola, que fomenta poc o gens la llibertat creativa que defensa Montefusco. Però enmig de lletres i sons melancòlics, sobresurt la llum i l'energia; el futur emergeix del passat.