Amb el puny alçat

Són mals temps per a la revolució tot i que sigui més necessària que mai. Però és bo que algú ens la canti, encara que el cantautor protesta estigui visiblement extingit del panorama musical actual. En la seva primera actuació a les comarques gironines, el cantant i escriptor asturià Nacho Vegas (Gijón, 1974) va reivindicar la seva veu més polititzada; gairebé un desafiament per a un auditori ansiós de la melancolia i les lletres de tristesa reflexiva de les èpoques de Cajas de música difíciles de parar (2003). Ho va recordar en el concert de dijous a la nit a l’auditori de La Mercè, que estrenava el festival In-Somni , i ho havia avançat en la presentació del llibre Reanudación de las hostilidades a la llibreria Context, dimecres al vespre. “Cal que la cultura actuï de contrapoder”, va dir, mencionant casos recents de coartació de la llibertat d’expressió a les xarxes socials, però també va rememorar el tancament del diari Egunkaria, el 2003. Oblidem fàcil. Sort de la veu de la consciència: la del cantautor de negre, mirada tímida i ànima turmentada. No és estrany que comencés amb Ciudad vampira , del disc Resituación (2014), amb una lletra que parla de “gent trista” en una “ciutat trista” que ha vampiritzat la societat; un cant a la letargia, a treure’ns les lleganyes i que conclou amb un al·legat a la mobilització, a sortir aquesta nit a “calar foc a la ciutat”.

Nacho Vegas, acompanyat a l’escenari per Hans Laguna , va continuar la vindicació sonora amb Runrún, que té aquella tornada que els cors canten dolçament, “Nos quieren en soledad, nos tendrán en común”. En el concert de presentació del disc Canciones populistes (2015), en què el de Gijón manté aquest viratge polític, va explicar la concepció de la Canción para la PAH, que pren part de l’estrofa d’un poema de Gloria Fuertes del 1954. Vegas va reivindicar també la poetessa per s adults, per molt que hagi quedat com a part de l’imaginari infantil. La revolució, que no arriba, en un país que bombeja vi de vermell Cavignet sauvignon és la que canta a Vinu, cantares y amor i apel·la, amb intimisme i aire de western, a la classe política. Va haver-hi concessió al passat amb Que te vaya bien, Miss Carrussel, (2001), tema original de Townes Van Zandt, i protagonisme dels amfitrions gironins, quan va pujar a l’escenari Xebi SF i van cantar a duo La gran broma final (2011).

A Nacho Vegas li agrada haver mudat d’icona indie a cantautor clàssic. Es va veure en els bisos finals amb la versió de Volver a los 17 de Violeta Parra o la cançó asturiana dedicada a l’heroïna republicana Aida de la Fuente. Hi havia la crida per alçar el puny. Però tampoc el públic va insistir gaire per poder escoltar els hits de la melancolia: serà que la crida a la revolució l’havia vampiritzat.