El crepuscle del bestiar de treball

Josep Maria Espinàs va tenir la santa sort d'escriure la crònica de la fira de bestiar de Salàs, del Pallars Jussà. Hi va ser el mes de novembre de 1959, quan la Fira encara era al pic, però just abans de la decadència. El reportatge va ser publicat a Destino, amb fotos d'Espinàs mateix. Avui són un document antropològic excepcional, tant com el text. Cinquanta anys després, La Campana n'ha publicat el reportatge en un llibret: L'última Fira de Salàs. 1959.

Anys després del viatge de Josep M. Espinàs, Emili Teixidor va incloure el text, en català, a l'antologia d'escrits d'autors diversos, Quinze són quinze, publicada per Laia el 1974. Paradoxalment, el 1974 és l'any de l'última fira a Salàs. Va durar prou aquesta fira de matxos i mules, en aquell any en què el país començava a sortir de la misèria i la mecanització a pagès ja no tenia aturador. Els Seat 600 corrien fins a Salàs. I a la Fira de Salàs havien de patir la competència deslleial i desproporcionada dels tractors.

Espinàs tenia ull de periodista; té, l'ha de tenir. Va retratar moments bucòlics, d'esplendor, d'activitat frenètica de la fira. Les quatre últimes planes del reportatge fotogràfic del llibret acabat d'editar són crepusculars. Són la sentència de mort d'aquella fira: camions, cotxes i un 600!, motocultors, tractors. Màquines que es paguen a lletres i amb el banc d'intermediari. És la fi dels tractes de gent paraula que tanca el negoci quan s'estreny les mans en forma de creu. Va aguantar prou quinze anys més. Potser el temps d'acomiadar tots els personatges que descriu magníficament Espinàs, d'aquella gent que no cobrava preuassos, però tenia llibertat. El dia que es van acabar els compradors es va acabar la llibertat; que bé que ho explica Espinàs. Fotografiat a la plana 50 el veiem amb la quinquillanya, amb camisa i gorra, el bigotet i les ulleres que el van caracteritzar de gorra. Qui devia disparar la foto?

Quinquillanya? No apareix ni a l'Alcover. El que més s'hi assembla és quinquillaina o quinquilaina: arbust de l'espècie Rhus coriaria, que es fa de dos a tres metres d'alçada, que deixa anar un làtex metzinós i que es cultivava per adobar pells. Era una mena de gaiato o una mena de verga.

La Campana n'ha publicat l'edició bilingüe, com als poetes, però amb traducció del poeta mateix. Al començament, com a la part esquerre, és en català. Al mig, les fotos, al final, en castellà. Quina és la versió original? No ha quedat molt clar!