Una borratxera permanent

Sergei Dovlàtov és un dels grans autors russos de la segona meitat del segle XX. Va néixer en una família d’intel·lectuals i artistes: era fill d’una correctora armènia i d’un escenògraf jueu. A la universitat va fer amistat amb diversos poetes, entre els quals hi havia Brodsky, però va ser expulsat perquè en lloc d’anar a classe s’emborratxava amb els amics. Va haver de fer el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners, després va treballar en diversos diaris, va traficar al mercat negre, va fer de guia del parc Puixkin i encara després va reprendre el periodisme. El règim soviètic no li va permetre publicar cap llibre. De fet, el KGB va destruir una novel·la que volia imprimir, però va aconseguir enviar a l’estranger clandestinament alguns manuscrits. Va viure a Leningrad fins al 1978, quan fou expulsat de la Unió de Periodistes Soviètics, i va emigrar, a trenta-set anys, a Nova York. Dotze anys després va morir d’un atac de cor derivat de l’alcoholisme, quan ja havia publicat amb èxit dotze títols. Tot i que aquests llibres es van escriure contra rellotge, la seva prosa, com diu Brodsky, “és tallada com els poemes, línia a línia, amb una sintaxi sorprenentment pura”.

Labreu va inaugurar la col·lecció La intrusa el 2009 amb La zona, de Dovlàtov, i des d’aleshores ha publicat La maleta, El compromís, Els nostres, La filial i enguany acaba de treure la sisena narració en català, El parc, totes traduïdes exemplarment per Miquel Cabal Guarro.

L’obra de Dovlàtov té un marcat caràcter autobiogràfic, però potser en El parc és on resulta més evident. El protagonista, Borís Alikhànov, alter ego de Dovlàtov, és un periodista a l’atur, separat de la dona, que segueix el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin, com una manera d’aconseguir diners i trencar amb les inèrcies de Leningrad. La narració comença just quan arriba amb autobús al parc, i ja trobem aquella mirada seva, sorneguera i perplexa, davant l’entrevista que li fan, davant els guies devots que seran els seus companys o davant els clients habituals del bar. Tot i la dissecció despietada que fa sobre aquella mena de parc temàtic, l’estada li retorna un cert equilibri emocional per la feina en si i la tranquil·litat econòmica.

Ara bé, l’obra no només descriu aquesta estada. Inserit en el relat d’aquestes jornades al parc, l’autor disserta sobre el seu passat. Aquests flaixos enrere arrosseguen la narració cap a una intimitat franca que fa que El parc sigui, com diu la seva filla, Katherine Dovlàtov, “la narració més personal de totes”. Ens explica, per exemple, com va conèixer la seva dona i va adonar-se que el caràcter tranquil i callat d’ella calmava el seu tremp impetuós, o els problemes per conviure amb un escriptor a qui no publiquen, o el moment tràgic de la partida de la dona i la filla cap als EUA, quan emigren elles dues sense saber si mai més es retrobaran.

Aquestes històries més íntimes i doloroses es barregen amb el present pacífic i alegre del parc. El relat del parc ens diverteix perquè mostren la realitat esperpèntica de la vida soviètica: des de la veneració ingènua dels turistes per Puixkin fins al tedi mortal de les treballadores atrapades en feines rutinàries, des de la casa tronada on viu el protagonista fins a les borratxeres contínues amb els companys. Tot i amb això, la seva feina de guia és impecable, coneix a fons Puixkin i la literatura russa, encara que ell, és clar, troba grotesc aquest fetitxisme pels llocs literaris: “Tot i que al cap de cinc dies ja m’havia après de memòria el text de la visita, no em costava gaire simular una improvisació emocionada. Feia veure que tartamudejava, com si no acabés de trobar la manera de dir les coses; fingia que m’equivocava, gesticulava per decorar uns estirabots acuradament assajats. Com més coneixia Puixkin, menys ganes tenia de parlar-ne. Fins a l’extrem de sentir vergonya.”

La seva prosa s’apropa molt a l’oralitat, és un estil directe i sec que casa molt bé amb la mirada descarnada sobre la seva vida i sobre la vida a la Unió Soviètica. Dovlàtov havia estat vigilant als camps de presoners –com relata a La zona– i les coses que va veure allà el vacunen de qualsevol victimisme o nostàlgia. Amb una prosa condensada i lacònica, mostra l’absurditat del funcionament soviètic, però també com el bé i el mal són pertot arreu, dins i fora del camp, dins i fora de l’URSS. Ara bé, una veritable mirada moral sobre el món només pot aguantar-se a base d’alcohol i d’humor, un humor fi i irreverent que sovint es gira cap al mateix autor: “Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic...”

L’escriptura, tanmateix, és la seva taula de salvació. Encara que no publiqui, que no tingui lectors, no és excusa, ha d’escriure: “En el pla espiritual, un intent no reeixit com aquest equival al llibre més gran de tots. Moralment és encara més elevat, si ho vols, perquè exclou tota recompensa.” Aquesta passió i ironia excel·lents el col·loca en la gran tradició russa de Gógol i Bulgàkov, juntament amb un aire de tristesa que el lliga a Txèkhov. El seu to enèrgic aconsegueix denunciar aquest món soviètic absurd i cruel, la seva escriptura finalment es fa des de l’humanisme.

No volia marxar de l’URSS, estimava la llengua i la terra. Quan la dona li diu: “–A tu què et reté? L’Hermitage, el Nevà, els bedolls?

–Els bedolls tan se me’n foten.

–Doncs llavors què?

–La llengua. En una llengua estrangera perdem el vuitanta per cent de la nostra personalitat. Perdem la capacitat de fer broma, d’ironitzar. Això sol ja m’esgarrifa.” Però Dovlàtov va haver d’emigrar, i els dotze anys de vida a Nova York, enmig de la comunitat russa del barri de Queens, va poder publicar i ser reconegut. L’Ajuntament de Nova York li va dedicar pòstumament la cruïlla entre la 63rd Drive i la 108th Street: el Sergei Dovlatov way.

Confiem que les traduccions al català continuïn.