Les dones sàvies dels matriarcats

Què passaria si no poguéssim estar barallats amb ningú més de tres dies? Si les emocions negatives estiguessin mal vistes? I si el poder s’entengués com la capacitat d’arribar a acords? Aquest és el pensament minangkabau, una societat matriarcal de quatre milions d’habitants que viu a l’oest de l’illa de Sumatra, a Indonèsia, on les dones són les hereves de la terra i de les joies. Elles són les que transmeten el llinatge i el nom des de temps immemorials. “Aquesta és una tradició que ve de l’animisme que relacionava la dona amb la terra i el cos que dona fruit amb la llavor”, afirma l’antropòloga i fotògrafa catalana Anna Boyé, qui després de dedicar-se durant anys a l’estudi de la dona i les religions ara lidera en solitari un projecte documental, fotogràfic i pedagògic sobre matriarcats al món.

De la societat minangkabau n’ha fet un revelador documental, Las herederas, que mostra com són. “Viuen en una profunditat més valuosa que la nostra”, raona Boyé. “Quan deia a les dones que són poderoses perquè ho hereten tot, elles responien que això no és ser poderosa”. Perquè “ser poderosa és arribar a acords amb els homes” en aquesta societat singular inserida en un país de majoria islàmica que la “pressiona” cada cop més. “Les autoritats estan començant a esborrar el nom de la mare dels cognoms però tenen una espiritualitat difícil de carregar-se-la.”

Davant el dubte si els minangkabau sobreviuran en un planeta global, l’antropòloga argumenta que “potser a l’Estat indonesi no li agrada gaire com són però els minangkabau entenen la seva forma de viure com un fet natural.” El que està clar és que a Boyé l’han canviada. Per això difon com són aquestes societats a la universitat i a través de viatges antropològics. “Explico l’experiència del matriarcat entenent que no és el contrari del patriarcat. En aquestes societats l’home té papers diferents i s’hi sent bé amb la forma d’organitzar-se. A la nostra, els valors han quedat oblidats darrere la tecnologia i una estructura absolutament patriarcal.” Per contra, les societats matriarcals “són comunitàries, més igualitàries i amoroses”. I si bé cadascuna té trets diferents, comparteixen “la importància del consens i del bé comú a l’hora de prendre decisions, i el fet que són societats pacífiques, agrícoles i connectades amb la natura”.

El més sorprenent és que de matriarcats el món n’és ple. “N’hi ha tants que no dono l’abast”, admet Boyé, que acaba de tornar del Perú per estudiar-hi els quero i els huilloc, dues pervivències de les societats inques que “tenen una perspectiva més còsmica i molt arrelada a la terra”. També coneix les mosou de la terra de les filles, que viuen a la vora del llac Lugu, a la Xina, on la figura del marit no existeix i la de la matriarca no és hereditària, és escollida pel grup. “Quan la nena arriba a la pubertat li donen una habitació per a les visites d’amor, que poden ser de temps curts o llargs. Les parelles es veuen de nit i de dia no està ben vist que vagin agafats de la mà. Ells fills viuen en el clan matern i la figura del pare a vegades no es coneix, no és important, ell té la seva pròpia germana i els nebots, i viu en un altre clan”. Un dels grups que es distancia dels esmentats són les dones de Juchitán de Zaragoza, a Mèxic, que gestionen l’economia i estan més en conflicte amb els homes, als quals consideren “fluixos” perquè mai no volen prendre decisions.

Però no només hi ha matriarcats a l’altra punta de món. De fet, Boyé està estudiant el basc i el d’una zona de Lleó. De vegades només cal mirar de prop i amb noves perspectives per trobar-ne d’amagats o de menys visibles. Perquè les dones sàvies aprecien més ser que tenir i viure a fer-se veure.