Les dones sàvies dels matriarcats

Què pas­sa­ria si no poguéssim estar bara­llats amb ningú més de tres dies? Si les emo­ci­ons nega­ti­ves esti­gues­sin mal vis­tes? I si el poder s’entengués com la capa­ci­tat d’arri­bar a acords? Aquest és el pen­sa­ment minangka­bau, una soci­e­tat matri­ar­cal de qua­tre mili­ons d’habi­tants que viu a l’oest de l’illa de Suma­tra, a Indonèsia, on les dones són les here­ves de la terra i de les joies. Elles són les que trans­me­ten el lli­natge i el nom des de temps imme­mo­ri­als. “Aquesta és una tra­dició que ve de l’ani­misme que rela­ci­o­nava la dona amb la terra i el cos que dona fruit amb la lla­vor”, afirma l’antropòloga i fotògrafa cata­lana Anna Boyé, qui després de dedi­car-se durant anys a l’estudi de la dona i les reli­gi­ons ara lidera en soli­tari un pro­jecte docu­men­tal, fotogràfic i pedagògic sobre matri­ar­cats al món.

De la soci­e­tat minangka­bau n’ha fet un reve­la­dor docu­men­tal, Las here­de­ras, que mos­tra com són. “Viuen en una pro­fun­di­tat més valu­osa que la nos­tra”, raona Boyé. “Quan deia a les dones que són pode­ro­ses perquè ho here­ten tot, elles res­po­nien que això no és ser pode­rosa”. Perquè “ser pode­rosa és arri­bar a acords amb els homes” en aquesta soci­e­tat sin­gu­lar inse­rida en un país de majo­ria islàmica que la “pres­si­ona” cada cop més. “Les auto­ri­tats estan començant a esbor­rar el nom de la mare dels cognoms però tenen una espi­ri­tu­a­li­tat difícil de car­re­gar-se-la.”

Davant el dubte si els minangka­bau sobre­viu­ran en un pla­neta glo­bal, l’antropòloga argu­menta que “pot­ser a l’Estat indo­nesi no li agrada gaire com són però els minangka­bau ente­nen la seva forma de viure com un fet natu­ral.” El que està clar és que a Boyé l’han can­vi­ada. Per això difon com són aques­tes soci­e­tats a la uni­ver­si­tat i a través de viat­ges antro­pològics. “Explico l’experiència del matri­ar­cat ente­nent que no és el con­trari del patri­ar­cat. En aques­tes soci­e­tats l’home té papers dife­rents i s’hi sent bé amb la forma d’orga­nit­zar-se. A la nos­tra, els valors han que­dat obli­dats dar­rere la tec­no­lo­gia i una estruc­tura abso­lu­ta­ment patri­ar­cal.” Per con­tra, les soci­e­tats matri­ar­cals “són comu­nitàries, més igua­litàries i amo­ro­ses”. I si bé cadas­cuna té trets dife­rents, com­par­tei­xen “la importància del con­sens i del bé comú a l’hora de pren­dre deci­si­ons, i el fet que són soci­e­tats pacífiques, agrícoles i con­nec­ta­des amb la natura”.

El més sor­pre­nent és que de matri­ar­cats el món n’és ple. “N’hi ha tants que no dono l’abast”, admet Boyé, que acaba de tor­nar del Perú per estu­diar-hi els quero i els hui­lloc, dues per­vivències de les soci­e­tats inques que “tenen una pers­pec­tiva més còsmica i molt arre­lada a la terra”. També coneix les mosou de la terra de les filles, que viuen a la vora del llac Lugu, a la Xina, on la figura del marit no exis­teix i la de la matri­arca no és here­ditària, és esco­llida pel grup. “Quan la nena arriba a la puber­tat li donen una habi­tació per a les visi­tes d’amor, que poden ser de temps curts o llargs. Les pare­lles es veuen de nit i de dia no està ben vist que vagin aga­fats de la mà. Ells fills viuen en el clan matern i la figura del pare a vega­des no es coneix, no és impor­tant, ell té la seva pròpia ger­mana i els nebots, i viu en un altre clan”. Un dels grups que es dis­tan­cia dels esmen­tats són les dones de Juc­hitán de Zara­goza, a Mèxic, que ges­ti­o­nen l’eco­no­mia i estan més en con­flicte amb els homes, als quals con­si­de­ren “flui­xos” perquè mai no volen pren­dre deci­si­ons.

Però no només hi ha matri­ar­cats a l’altra punta de món. De fet, Boyé està estu­di­ant el basc i el d’una zona de Lleó. De vega­des només cal mirar de prop i amb noves pers­pec­ti­ves per tro­bar-ne d’ama­gats o de menys visi­bles. Perquè les dones sàvies apre­cien més ser que tenir i viure a fer-se veure.