L’ànima en el cap

L’autor de Les defenses, Gabi Martínez, té experiència en la literatura de viatges: un cop llegida la seva obra més recent, el pòsit de la seva trajectòria es demostra útil en extrem.

Les defenses és la crònica del seguit de viatges –entesos en el sentit de desplaçament– que tenen lloc gràcies o a causa del protagonista, el neuròleg Camilo Escobedo –alter ego ficcionat del neuròleg Domingo Escudero.

La proposta de Gabi Martínez no és una novel·la en el sentit estricte de l’expressió, tot i que inclou un començament, un nus i un desenllaç. De fet, n’inclou uns quants, de començaments, de nusos i de desenllaços.

Hi ha la trama emocional que afecta la persona; hi ha la trama sentimental que relaciona el protagonista amb la seva família; hi ha la trama descriptiva que segueix l’evolució professional del neuròleg i hi ha la trama social que situa la resta d’històries en un context històric en què el temps marca el compàs de la política i les seves manifestacions.

Les defenses permet caure en la temptació de deixar de banda la cosa escrita per capbussar-se amb afany i sense aturador en tot el que proposa a partir de la malaltia que afecta el protagonista amb voluntat de quinta essència de la paradoxa: la malaltia que afecta el protagonista obre la porta a un seguit de reflexions que es fa més que difícil deixar de banda.

Al cap i a la fi, en aliar-se Domingo Escudero i Gabi Martínez per parlar de les malures que afecten el cap, no fan altra cosa que obrir una caixa de Pandora que deixa qui la pateix –voluntàriament o sense voler– absolutament desarmat. És tan intensa, l’expressió escrita, que, de tant en tant, obliga a deixar de llegir mentre es respira amb calma, s’endrecen les idees i es mira de pair el que la vista acaba d’ingerir.

La temptació de lliurar-se a l’empatia extrema amb el protagonista és present tothora: és per això que cal retre honors a l’honestedat del tàndem responsable de Les defenses: lluny de l’hagiografia, les ombres apareixen amb tanta intensitat com les llums. El resultat de l’exposició, que combina matisos i contrastos, és un relat amarat d’una humanitat extrema que afectarà tothom que tingui l’empatia activa en el seu repertori emocional.

La història que s’explica és potent. En bona part, aquesta potència cal buscar-la en la destresa de l’autor. Gabi Martínez posa en joc una tensió difícil de mantenir constant entre els fets que narra i tot el que envolta aquests fets. El distanciament deliberat funciona a la perfecció i atorga interès: qui es resisteix a furgar en la vida dels altres a través d’un espiell?

La seva escriptura és directa, amb un punt de voluntat fotogràfica que esdevé valuosa a l’hora de fixar fets, sentiments, sensacions, opinions. L’absència de sucre tempra Les defenses, la situa en el punt de cocció correcte, l’erigeix com a referència i permet la intensitat de les preguntes que encara queden un cop ja se saben totes les respostes.