Viatge al costat fosc

Ja fa set anys que Roser Aguilar va debutar en el llargmetratge amb Lo mejor de mí, una pel·lícula amb una triomfant carrera pels festivals de cinema, on va recollir una vintena de premis. Després d’un parell de projectes que no van arribar a bon port, estrena la seva segona pel·lícula, Brava, que protagonitza Laia Marull.

Explica la cineasta a El Punt Avui que el projecte ve de fa temps: “Vaig començar a parir Brava el 2008 durant la promoció de Lo mejor de mí, era un projecte sobre com sobreviure al dolor; també volia fer el retrat d’un personatge que passa per un moment difícil, un moment de dol.” La protagonista de Brava és una dona amb una vida còmoda el món de la qual s’ensorra després de ser víctima d’una agressió sexual al metro. Però Aguilar assegura que no ha volgut fer una pel·lícula de tesi sobre la violència de gènere, “una reivindicació femenina ni una denúncia social”. “No estic fent campanya contra aquest problema, i en la meva idea inicial ni tan sols apareixia aquest tema, anava sobre una dona que es té per una persona íntegra però que presencia una agressió i que, per por, s’escapa. Després he vist on m’he ficat.”

Brava mostra també el contrast entre el món urbà i el rural des del moment en què el personatge de Laia Marull busca refugi al poble de l’Empordà on viu el seu pare (Emilio Gutiérrez Caba); però, “segons com estiguis tu, l’infern pot ser a qualsevol lloc, encara que sigui un entorn bucòlic. La protagonista no troba la pau enlloc i es va arrossegant cap a la foscor”.

Roser Aguilar és conscient que el film que ara estrena “no és complaent”. “Fins que l’he acabat no me n’he adonat. No hi ha agafadors, et porta a un lloc incòmode. La vida també ho és. Ja faré una altra pel·lícula que sigui més simpàtica, una comèdia romàntica; ara mateix em vindria molt de gust, després d’anys ficada en aquest projecte.”

Un personatge tan complex com el de Brava demanava una actriu que sostingués el pes durant tot el metratge. Aguilar reconeix: “Primer pensava en un personatge més jove, però vaig veure que Laia Marull el podia entendre perfectament i s’hi ha implicat molt emocionalment. Durant el rodatge ha estat com una germana, ha tingut molta complicitat i s’hi ha llançat de cap.”

Algun comentari ha comparat Brava amb Elle, de Paul Verhoeven, que també arrenca amb l’agressió sexual de què és víctima la protagonista, interpretada per Isabelle Huppert. Per la cineasta, les similituds acaben aquí: “A vegades apareixen dues o tres pel·lícules que tracten del mateix tema al mateix temps. Però no tenen res a veure; la protagonista d’Elle –en la meva opinió– és una psicòpata, i la de Brava és una dona que aparentment té una vida feliç i resolta però que no viu bé les seves emocions, s’assembla molt més a qualsevol de nosaltres.” Roser Aguilar, en canvi, no dubta a l’hora d’esmentar algunes pel·lícules que ha tingut com a referent, com Shame, de Steve McQueen, “molt ben rodada i molt ben interpretada però també molt incòmoda”. La directora també esmenta altres referents: “Código desconocido o Caché, de Michael Haneke, que m’agraden molt per aquest ambient hostil. També m’agrada molt Redención, de Paddy Considine, una pel·lícula molt dura però molt humana alhora, i El desierto rojo, de Michelangelo Antonioni, amb una heroïna desubicada. I soc molt fan de les pel·lícules d’Andrea Arnold, com Red Road.” En resum, ironitza la cineasta, el resultat és un film “ni molt indie ni superfàcil”.