Cap al costat fosc

El fet que Roser Aguilar hagi pogut realitzar Brava deu anys després de Lo mejor de mí, la seva estimable òpera prima sobre les expectatives i les frustracions relatives a l’amor, diu alguna cosa sobre les majors dificultats en aquest país per fer la segona pel·lícula (i per fer cinema en general, tot i les noves formes de producció) que la primera. Encara que hi hagi la revelació d’un talent, sovint no se’n té cura. Ho sap molt bé Roser Aguilar. Tanmateix, Brava existeix i així pot celebrar-se que la seva directora aporta una pel·lícula sincera, poc complaent, que expressa una voluntat d’abordar les dificultats de viure en el món contemporani: la desafecció vers els altres, la incomunicació, la violència quotidiana, que no és aliena a l’agressió masculina i a la incapacitat, encara, de moltes dones per denunciar-la.

Brava és una pel·lícula disposada a pagar el preu de la seva coherència i honestedat amb els seus plantejaments. La seva protagonista, una bravíssima Laia Marull, viu com si hagués acordat les seves expectatives amb la realitat, però una agressió li farà replantejar la relació amb la parella i, de fet, tota la seva vida. En un moment de crisi, es refugia a casa del pare (Emilio Gutiérrez Caba) i, encara que en principi faci com si no hagués passat res i eviti afrontar-ho, empren un viatge cap el fons fosc d’ella mateixa. Pot passar que l’espectador vulgui que actuï d’una altra manera, però el personatge està concebut per no amagar la seva covardia, les seves contradiccions. I és així que Brava és una pel·lícula aspra i incòmode, però valenta i, finalment, gens desesperada: la possibilitat de renéixer de les runes.