Actitud benèvola i incendiària

Retratar un canvi de paradigma. Relatar un canvi d’ordre mundial per constatar que avui ens trobem en una situació socialment similar. És el que va fer Stefan Zweig amb aquest conte, aparentment intranscendent, sobre un oficial que es veu forçat a mostrar-se interessat per una noia desvalguda i manipuladora alhora: insinuar les mandíbules del nazisme. Ara l’equip de Complicité londinenc, amb la formidable companyia de la Schaubühne de Berlín, fa un nou quadre que, lluny de ser arqueologia de mitjan segle passat, remarca les incongruències d’una Europa que no sap acollir els refugiats ni respectar les diferents cultures i religions. L’amenaça de l’altre (com seria el cas dels jueus esperonat per Hitler) imposa la desconfiança. L’obra sobretot castiga la covardia, la indiferència, la incapacitat de dir la veritat i assumir-ne les conseqüències. Aquesta actitud tova, falsa, es converteix en una debilitat incendiària i tràgica, en una culpa que no s’esborrarà ja mai d’aquell tinent fleumàtic però també d’una societat contemporània desorientada.

L’adaptació de la novel·la juga a reproduir els pensaments del tinent que reviu el dissortat capítol personal poc abans de la Primera Guerra Mundial, quan està a punt d’arrencar la Segona Guerra Mundial. Per incidir en la psicologia dels personatges, han destacat els seus pensaments mentre avança la narració i el protagonista se sent cada cop més atrapat al seu propi engany. La forma de presentar-ho és en una mena de ràdio teatre en què els actors van passant-se els personatges, les rèpliques, per donar vitalitat a l’acció, mentre es representa a través de les imatges en vídeo i les dels mateixos actors. El que podria ser una encallada narració passa a ser una peça àgil, construïda al davant del públic(els actors es canvien per evidenciar els seus canvis de personatge). Aquest joc de passar-se els personatges, compartint una mateixa rèplica, per exemple, ja és un fet molt utilitzat per directors com Oriol Broggi (sigui en el conte La mort d’Ivan Ilitx o en l’actual Bodas de sangre).

Tot i l’aparent nuesa i senzillesa de la posada en escena, la producció inclou un aparatosa maquinària teatral que aporta un cop d’espectacularitat que sorprèn l’espectador. En aquest sentit, la vitrina del fons es converteix en una mena de càpsula que permet transformar-ho en ferrocarril, vestidor o en una dutxa tràgicament reveladora. Sembla incomprensible, però, que la posició dels sobretítols impedeixi la seva correcta lectura per culpa d’unes làmpades laterals; s’hauria pogut sobretitular frontalment.

Stefan Zweig ja marcava la facilitat de seguir els corrents dominants del nazisme i la dificultat de rebel·lar-s’hi, un extrem que es repeteix en Les benignes, per exemple. Ara, en aquesta continguda i dinàmica producció de Complicité (ja havien meravellat amb The master and Margarita, al Grec 2012) amb la companyia de la Schaubühne, no hi ha cap referència a l’actualitat. Però és que la companyia reprodueix el model de Zweig de posar d’exemple el passat per fer una crua anàlisi del present polític i social d’una Europa espantadissa.