Súper-dones

En aquestes quatre obres les dones juguen un paper clau a l’escena. Són majoria descarada d’actrius si se sumessin les quatre produccions (18 a 3) i les mirada des de direcció són molt femenines. Es pot parlar des de la casualitat quotidiana de les de T de Teatre (amb un rerefons fantasiós, fins i tot); es pot incidir en la denúncia més evident com proposen Les impuxibles, actuant, ballant i tocant el piano en directe; es pot patir per un thriller de mitges veritats i joc contagiosament violent; o bé, es pot deixar perdre en una conversa que canvia de to i densitat, amb una gata Muriel absent que marca el to de cada escena. Totes són súperdones, amb potència però també una humanitat de mil colors. Són només algunes de propostes del Grec Ciutat que s’han desplegat aquesta primera meitat del Grec.

‘E.V.A.’

a Les T de Teatre celebren 25 anys. Des de fa més de 10, que s’intenten apartar de la fórmula que tant èxit els donava. Però que ja no les interessava artísticament Aquest E.V.A. és un joc evident queelles eliminen el seu fons d’armari. Julio Manrique ha bastit amb Cristina Genebat i Marc Artigau un artilugi teatral per mòduls. Si els personatges pateixen en anar descobrint la seva buidor i adonar-se de les conseqüències de la seva crueltat, el públic es pot enriolar momentàniament per passatges d’humor negre. És una obra molt coral. T de Teatre prova de posar-se reptes canviant d’autor i director però procura mantenir estable l’equip d’actors. Lluny de repetir els rols característics, Manrique les ha tensades en colors nous. Tot succeeix en un espai escènic que es desplega i que sorprèn l’audiència. Es mereix gira. A Catalunya i més enllà. L’ambició de T de Teatre no afluixa. I això és un valor que cal celebrar.

‘Paraules encadenades’

a Sovint, les millors històries són les que es respiren a les sobretaules familiars. Mima Riera i David Bagés repesquen el thriller de Jordi Galceran imprimint un to, cínic. El joc del llenguatge és, en realitat, un dels molts que practiquen aquesta parella de personatges en una situació límit, que es tensa i es destensa i que trasllada l’espectador d’una divertida comèdia a una truculenta escena de sadisme. La intriga és l’element principal. Són uns personatges arquetips dels films de terror, que al final, acaben sent molt més humans.

‘AÜC’

a Aüc és una peça d’indubtable militància sobre l’abús sexual, imprescindible, avui en dia. Cal viure la vulnerabilitat i la sensació de tenir una culpa per haver estat violada. Una injustícia que rebel·la. Les Impuxibles s’han aliat amb l’actriu i directora Carla Rovira, dues firmes que se subleven contra el que és injust davant l’atonia tediosa general. El problema d’aquesta peça és que no juga amb l’ambigüitat. Tot és tant clar que no hi ha lloc per a més identificació que amb les víctimes. I, com a teatre social que vol ser, cal veure a escena tots els tipus de personatges perquè cada espectador vegi els graus de complicitat en una agressió i l’ajudi a detectar els casos per a evitar-los en un futur. L’obra podria haver sumat també un element d’incertesa molt més revelador. Es bo descobrir la fragilitat d’una persona que ha patit abusos anteriorment, dins d’un túnel a la nit. Però molt més adonar-se que la simple presència de l’altre dins d’aquest túnel és el que la víctima percebrà com a amenaça.

‘Un tret al cap’

aPau Miró fa un pas més cap a lka maduresa Després de Victòria, (TNC, 2016) en què feia un retrat de les pors durant el franquisme, ara s’atreveix a qüestionar el món de la comunicació. Ho fa amb un fil de fantasia que dóna aire al drama però am,b unes bases teòriques sobre la comunicació que es revelen poc assentades. repeteix amb una Emma Vilarasau, ben continguda, una intrigant Mar Ulldemolins i el paper d’Imma colomer, el personatge més aire de tots, el més generós i el que, al final, reconcilia al públic..