Música

la crònica

música

Una experiència per als sentits

Últimament es parla molt de vendre i de viure experiències, tant si es tracta d’un creuer pel Mediterrani, un tast gastronòmic o un concert. Per una vegada jo també utilitzaré aquest concepte a mig camí entre el màrqueting i la filosofia oriental, per intentar transmetre la gran experiència que va ser l’actuació del cantautor canari Pedro Guerra, dissabte a l’exterior del mas Sa Perafita, seu del celler Martín Faixó, dins la programació de concerts íntims “entre vinyes” del festival Sons del Món. El director del festival, Xavi Pascual, i el propietari del celler, Rafa Martín, van donar la benvinguda als tres-cents privilegiats que es van reunir al costat d’aquesta masia cadaquesenca del segle XIV per gaudir d’una copa de vi de la casa i d’una vintena de cançons d’un dels millors autors i intèrprets de la cançó en espanyol de l’últim quart de segle. Sense gaires preàmbuls, Pedro Guerra va sortir a les 8 i 22 del vespre, sol amb la guitarra, a un escenari petit i despullat, amb el teló de fons impressionant de les vinyes i les muntanyes, darrere de les quals vam anar veient com s’amagava el sol a poc a poc, mentre el cantant se’ns apareixia a contrallum, enfosquit en contrast amb una veu bella i diàfana.

Com va explicar Guerra, simpàtic i xerraire, es tractava de presentar els dos discos que va publicar l’any passat, Arde Estocolmo, amb temes 100% propis i inèdits, i 14 de ciento volando de 14, en què va musicar 14 sonets de Sabina amb trenta veus convidades. En realitat, del primer disc només van sonar quatre cançons, incloses l’homònima i Márgenes, mostres de la més subtil cançó amb consciència social no pamfletària, i del segon, dues: La fe del carbonero i Sin puntos ni comas, un sonet que, segons Sabina, parla “del sectarisme”, tot i que l’irònic Guerra no ho vegi gaire clar. Però la poesia en general va estar molt present al llarg del concert, amb poemes musicats d’Ángel González i de Pablo Neruda –que Guerra va adaptar per a Poveda–, i al final el disc més representat en el repertori va ser Raíz (1998), amb sis cançons, com ara la preciosa Cerca del amor, i encara va anar més enrere fins al seu debut amb Golosinas (1995) deixant per al penúltim bis un gloriós Contamíname. En una nit d’experiències i sensacions múltiples, coprotagonitzada pels cants d’ocells i la tramuntana, fins i tot va haver-hi lloc per a l’humor: “Als de casa els poso al cotxe les meves cançons noves i després el Despacito. Així patim tots una mica”, va dir Pedro. Inoblidable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.