Pròxim capítol: 17. La captura del bandoler (Ca l’Agustí, Santa Coloma de Farners)
L’arribada de la República
EPISODI ·
El 14 d’abril de 1931, cap a les sis de la tarda, el balcó de l’ajuntament de Girona es converteix en un dels molts escenaris d’arreu del país on es proclama la República
L’encarregat de dur a terme l’al·locució serà Miquel Santaló, qui es convertirà en el primer alcalde republicà de la ciutat i diputat a les Corts constituents
Els esdeveniments s’han precipitat el 14 d’abril de 1931. Dos dies abans, s’han celebrat eleccions municipals i, a poc a poc, es comencen a conèixer els resultats, que ratifiquen el triomf de les candidatures republicanes a les principals ciutats del país. La monarquia està sentenciada a mort i els nous regidors electes prenen la iniciativa i comencen a proclamar el canvi de règim. Un dels primers és Lluís Companys, que, poc abans de dos quarts de dues de la tarda, entra a l’ajuntament de Barcelona i, en nom de la “suprema legalitat, el sufragi popular”, proclama la República. Alguns minuts després, Francesc Macià, l’Avi, apareix a la balconada de l’ajuntament de Barcelona i, després de demanar silenci a la gent que s’ha concentrat a la plaça de Sant Jaume, pronuncia la següent al·locució: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques.” Tot seguit, anuncia que, des d’aquell moment, queda “format el govern de la República Catalana”.
La notícia comença a circular com una reguera de pólvora a través de la ràdio; i, lògicament, també arriba a la ciutat de Girona. A les tres de la tarda, pocs minuts després de la proclama de Francesc Macià, els regidors republicans electes i els simpatitzants del Centre Republicà es reuneixen i acorden que “si es confirma la nova s’ha de proclamar també a Girona”. Malgrat tot, l’escenificació es produirà força hores després que a Barcelona. Finalment, a tres quarts de sis de la tarda, després de la confirmació oficial de Jaume Compte, que arriba en cotxe procedent de Barcelona, hom decideix passar a l’acció. Els regidors electes, acompanyats d’un grup de simpatitzants i encapçalats per banderes del Centre Republicà, es presenten a l’ajuntament i exigeixen el relleu a l’alcalde. Aquest els espera a la sala de plens i els lliura la vara, sense oposar resistència. Pocs minuts després, apareixen al balcó. A la plaça del Vi (aleshores, de la Constitució) s’hi apleguen centenars de persones. Miquel Santaló, elegit alcalde alguns minuts abans pels regidors republicans electes, és l’encarregat de proclamar la República. En el seu parlament, a més, reclama “que es facin dignes ciutadans perquè sigui possible el traspàs al nou règim per la pau i la llibertat”. Tot seguit, s’hissa una bandera catalana i diverses de republicanes i s’il·lumina l’espai. La cerimònia comença i acaba al ritme de La Marsellesa. Després de l’acte, una delegació dels republicans es dirigeix al Govern Civil per tal d’exigir, talment com s’ha fet a Barcelona, el relleu de la màxima autoritat provincial. Inicialment, el senyor Arias Vázquez s’hi oposa, al·legant que no ha rebut ordres de Madrid; però, pocs minuts després, es fa efectiu el relleu.
Entre el públic que presencia la proclamació de la República a Girona hi ha un munt de ciutadans anònims, però també alguns alcaldes de la demarcació, que malden per disposar d’informació de primera mà. De fet, el ritual que s’ha viscut a Girona es reprodueix de forma gairebé mimètica arreu de les comarques. En el cas de Girona, arreu de la ciutat s’organitzen manifestacions encapçalades per banderes republicans i al ritme de La Marsellesa. De les vuit del vespre a les dotze de la nit es toquen sardanes a la Rambla i el públic obliga a repetir diverses vegades l’himne francès.
L’entusiasme s’encomana. La gent surt als carrers de forma cívica i engalana les cases amb les banderes republicana i catalana. Per a alguns, es tracta de l’ideal acomplert després de molts anys de travessa pel desert; per a d’altres, la possibilitat de canviar-ho tot. Els dies següents, els cronistes intenten expressar amb paraules l’ambient d’aquella primavera republicana. Un d’aquests és el periodista Carles Rahola, que deixarà escrita una crònica en què diu: “És el somni llargament acariciat que es realitza. És l’ideal de tota una via assolit, per fi. Mai no havia sentit aquesta emoció que ara envaeix tot el meu ésser. No cal dir com m’apresso a deixar els llibres i els vells papers. La història ara és ací, ben vivent, i jo mateix puc veure com s’elabora.” Es fa difícil expressar-ho millor.