Cremar-se

Agost. Fa una calor intensa aquest estiu. Suportem l’escalfament planetari que tants volen negar. Tenim la sensació que cau foc. I penso en Sèmele, que es mor cremada per la fulminant figura de Zeus (Júpiter), que domina tot el cel: pot provocar trons i llamps, canviar el rumb dels vents, arrossegar núvols, i a les seves mans subjecta el llamp incandescent, igual que el Thor escandinau du un gran martell amb què provoca les tempestes. Són déus masculins en cossos d’herois que utilitzen elements atmosfèrics com a armes.

Per als humils humans de tots els temps el cel és el domicili dels déus, les ànimes i els astres. Qui pot mirar-lo de dia sense enlluernar-se? Qui pot esguardar directament un déu? Si la Medusa petrifica el que la mira directament als ulls, Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, calcina. I a Sèmele això és que li va passar per demanar-li que es mostrés en tot el seu esplendor. És un símil per reflexionar sobre totes les parelles en què la llum (desproporcionada?) d’un, no només eclipsa l’altre, sinó que directament el calcina.

Els artistes, per representar el tema, han desplegat el clímax amb pompositat en un escenari amb el déu poderós alçat i una dona en ple èxtasi: Tintoretto, Rubens, Dosso Dossi... Però arribats al segle XIX trobem aquest magnífic exemple del pintor simbolista francès Gustave Moreau que podreu contemplar en el seu interessant museu-atelier, a prop de la plaça Pigalle, a París. És una obra culminant de la seva trajectòria però, en tot cas, única en l’enfocament de l’episodi de Sèmele. Moreau confereix a un déu pagà la postura del Crist majestàtic dels cristians, entronitzat al centre de l’obra. I, per fer-nos copsar la grandesa de Zeus-Júpiter, utilitza el recurs de les dimensions, agegantant exageradament la figura masculina i trencant proporcions i perspectives. L’obra és vertical, abarrocada, i tots els personatges i els seus detalls queden immersos en un to de somni. També fuig dels esquemes habituals pintant un home de cara delicada (andrògina?), sense barba, i col·locant-li una lira a les mans –un atribut del seu fill Apol·lo, o d’Orfeu– atorgant-li així un to de poeta i no de guerrer.

Per resumir-ho poèticament, Sèmele va abrasar-se d’amor, però duia un fill a les entranyes que seria un déu molt adorat: Dionís. Com que no estava gestat, Zeus li va treure del ventre i se’l va cosir en una cuixa. I així es va apoderar d’una prerrogativa estrictament femenina: parir. Només dos fills surten del cos de Zeus: Atenea –deessa masculina, sàvia i guerrera– que li surt del cap, i Dionís –déu efeminat del vi i l’èxtasi– que li surt de la cuixa. Quan Dionís es faci gran anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp. Igual que hi haurà una coronació de Maria, mare de Jesús, com a reina del cel. Perquè l’arquetip femení és invencible, i no per un al·legat feminista: és invencible perquè forma part de (tots) nosaltres.