El gran erudit de la Catalunya del XIX

La mort va sobrevenir la matinada passada a Anguera, nascut el 18 de novembre de 1953, a casa seva, acompanyat per la seva dona, Mercè Costafreda, i altres membres de la família. La malaltia que patia des de feia un lustre, i que fa tres anys semblava que havia superat, va posar fi a la trajectòria d'un dels intel·lectuals més importants del país. La imminència de la seva mort va fer que l'Ajuntament de Reus decidís, el 4 de desembre, atorgar el seu nom a la segona biblioteca pública de la ciutat, que està en procés de construcció. El consistori va instal·lar ahir a la tarda al saló de plens la capella ardent de l'historiador. Els funerals tindran lloc avui, a les 12 del migdia, a l'església prioral de Sant Pere.

Llicenciat en geografia i història per la Universitat de Barcelona l'any 1977, Pere Anguera no va trigar a destacar en l'àmbit de la historiografia local. Ell mateix, i joves historiadors que van sorgir sota el seu mestratge, van protagonitzar el que l'estudiós i escriptor Ramon Amigó, company d'Anguera al capdavant de l'Associació d'Estudis Reusencs, va qualificar de «revolució anguerista» en la historiografia reusenca, és a dir, la recuperació rigorosa dels estudis històrics després de la dictadura franquista tot seguint l'empremta que deixaven en la interpretació de la Catalunya moderna historiadors com Josep Fontana o Pierre Vilar. Però l'ambició científica esmerçada en la seva feina aviat li va fer traspassar les fronteres locals. Anguera ha mort convertit en un dels especialistes (tal vegada el més important) de Catalunya i l'Estat espanyol en la història de la Catalunya del segle XIX, especialment del Sexenni Revolucionari, el carlisme i els orígens del catalanisme polític. Una quarantena de llibres i monografies i centenars d'articles publicats avalen la seva trajectòria. Per destacar-ne alguns, Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Déu, rei i fam (1995), El català al segle XIX. De llengua de poble a llengua nacional (1997), Literatura pàtria i societat. Els intel·lectuals i la nació (1999), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999), Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme, 1808-1868 (2000), Vers una Catalunya nacional (2004) o Cataluña en la España contemporánea (2006). També era membre del consell assessor de la revista L'Avenç, on havia dirigit el suplement Plecs d'història local entre el 1997 i el 2000.

En la vida reusenca, Anguera va ser un referent de l'agitació política i cultural dels anys setanta i vuitanta. El seu nom va adquirir un gran renom ciutadà l'any 1981, en què va ser detingut (amb 21 persones més dels Països Catalans, dos de les quals, també de Reus) en l'operació policial més important que l'Estat espanyol havia dut a terme fins llavors contra l'independentisme. Les detencions van mobilitzar la societat reusenca i poc després Anguera va ser posat en llibertat sense càrrecs. El Centre de Lectura de Reus, entitat indestriable de la biografia de Pere Anguera (en va ser president de 2001 a 2007), va liderar aquella mobilització, una de les més importants que es recorden a la capital del Baix Camp. L'ateneu cultural el va declarar soci d'honor el juny de 2009 en la que va ser una de les últimes aparicions públiques de l'historiador.

Reduir, però, la significació de Pere Anguera a la història, seria un error. El reusenc també va escriure poesia, narració, teatre i crítica d'art. El seu nervi narratiu i la seva qualitat literària es van posar així mateix en evidència en algunes de les seves obres històriques, com a El general Prim. Biografía de un conspirador (Edhasa), una obra d'encàrrec on el reusenc va escriure una apassionant biografia del compatrici que va ser un dels personatges més fascinants de la política espanyola del segle XIX. La seva amistat personal amb personatges adscrits o no a la historiografia, com els escriptors Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Manuel Vázquez Montalbán i Xavier Amorós; el crític Joan de Sagarra, o els historiadors Josep Fontana o Borja de Riquer dóna una idea de la incidència del reusenc en la vida cultural del país.