Cançons antigues per a una pau possible

Una cançó de bressol de la Bretanya francesa va ser el sentit homenatge a les víctimes de l’atemptat de Barcelona que va fer Jordi Savall, amb la seva inseparable viola de gamba, dijous a l’Espai Ter, al Festival de Torroella de Montgrí. Ningú s’imaginava que poc després en tindria lloc un altre, d’atemptat, a Cambrils. L’excepcional concert que va fer Savall, liderant dues formacions: Tembembe Ensamble Continuo, integrat per músics mexicans, i Hispèrion XXI, una formació instrumental fundada l’any 1974 pel mateix Savall, la desapareguda soprano Montserrat Figueras, Lorenzo Alpert i Hopkinson Smith, va ser una metàfora de la necessitat de crear ponts més enllà de les diferències. I, el concert de dijous, deixant de banda la qualitat dels músics i les peces, extraordinaris tots ells, va ser en bona part un bon moment per reflexionar com les cultures poden sumar –sense perdre de vista això sí les cicatrius de convulsos períodes de la història, com ara els de la conquesta, el colonialisme o el capitalisme salvatge i depredador de les societats occidentals–.

Folías Antiguas i Criollas. De l’Antic al Nou Món, el títol del concert, ja era una invitació a pensar, embolcallats per l’extraordinària acústica de l’Espai Ter. Antonio García de León ens evoca a El mar de los encuentros com des d’Andalusia, passant per les illes Canàries, va arribar al Nou Món, les Índies, una complexa societat de mariners i soldats, nobles i religiosos, músics i comerciants, aventurers, esclaus africans i aprofitats, que acabaria amb tots els seus defectes produint una societat que ara ens serveix per reivindicar el mestissatge. Com diu la lletra d’un fandanguillo en relació amb Europa i Amèrica, estarem separats, sí, però per ”un profund i bonic oceà blau”. El concert, amb peces de Diego Ortiz, Gaspar Sanz, Son de Tixtla, Santiago de Murcia, ens va aproximar a les follies, uns temes que sobretot durant el període barroc van ser molt utilitzats arreu d’Europa com a base per compondre sèries de variacions. Pel que fa als fandangos, el Diccionario de Autoridades de 1732 el defineix clarament com el ball introduït pels que han estat als regnes de les Índies, i que es fa al “so d’un repic alegre i festiu”.

Abans del concert, amb el públic dempeus en un minut de silenci, en un clam per la vida, per la solidaritat, defugint la violència s’estava reivindicant la música o el que és el mateix: la cultura. La cultura l’única arma universal que pot lluitar contra la intolerància. La cultura que fa que una viola de gamba del segle XVI sigui un tresor que s’ha preservat per apropar-nos un llegat, que, més enllà de la música, ens transmet els valors de la història.