Aquest és el títol del llibre on el sociòleg francès Alain Quemin estudia el tema de la notorietat artística en les arts visuals. Ho fa a partir de l’anàlisi d’una dotzena de rànquings internacionals que fa anys que es publiquen. Rànquings que es fan amb criteris diversos. Alguns a partir de dades exclusivament institucionals i d’experts (exposicions en museus o centres importants, estudis d’especialistes en publicacions de referència); d’altres a partir del volum de vendes; finalment n’hi ha que barregen els dos nivells (institucional i de mercat). Tenint en compte la diversitat i considerant només els artistes vius, alguns dels noms que destaquen són els de Nauman, Gerhard Richter, Georg Baselitz, Cindy Sherman, Jeff Koons, Damien Hirst (aquests últims més ben situats en el mercat que en la reputació institucional), entre altres.

Més interessant que els noms són les pautes. El biaix nacionalista de les llistes, on dominen artistes d’uns determinats països; correspondències entre la reputació institucional i el mercat (Richter), però també contrastos i excepcions significatives, com ara l’èxit de vendes d’alguns artistes xinesos (Fanzhi, per exemple), que no destaquen en els llistats de reputació institucional; el sostre de vidre de les dones artistes al voltant d’un 20-25%, i un resultat sorprenent: l’edat. A la dècada del 1970, artistes de 30 anys podien arribar a alts nivells de consagració (la mitjana era d’uns 40). A principis del segle XXI, la mitjana d’edat dels artistes més consagrats se situa al voltant dels 60 anys. Avui cal temps per fer-se un bon currículum.