Petjades humanes

Ossos o discurs. L’esquelet i la memòria són dos elements que es repeteixen en aquesta edició de Fira Tàrrega. Són unes constants que van apareixent, ja des de la primera estrena d’aquesta edició: Màtria, de Carla Rovira. Ella soleta ja assenta una tesi que s’anirà confirmant o revelant, proposta a proposta. Avui, tanca la fira amb una notable satisfacció de l’organització pel que fa al resultat tant a la Llotja (un dels centres de compra més actius per als més de 900 programadors que han assistit a la fira) com al carrer.

Màtria parla de la memòria històrica. L’artista indaga sobre el passat d’un besoncle seu que va patir judici i execució els primers anys del franquisme i fa un buidatge de tota la informació que troba pels calaixos de casa (la correspondència del jove que va anar a fer de militar en una fragata per poder conèixer el mar). Rovira no troba el seu esquelet enlloc, però el reviu amb el discurs, amb la presentació de la historia, que commou.

També son els ossos els que mira de remenar el Lope de Vega d’A X amor o Mujeres áureas. Els quatre personatges d’aquesta producció es troben a l’església de les trinitàries descalces. D’una banda, Lope vol acabar amb la fama de Cervantes, violentant la tomba on jeu enterrat. D’una altra, una comitiva de tres dones escriptores pretenen que les monges es rebel·lin i trenquin la clausura i les arbitrarietats del patriarcat. L’enfrontament, en realitat, es produirà en comprovar que Lope coneix per sobre alguna de les obres de les escriptores rebels i al mil·límetre l’obra dels seus col·legues mascles. La pega és que, si per a Lope tots els textos dels seus coetanis són identificables, per a bona part de l’audiència tan desconeguts són els uns com els altres. Falla el tret, doncs, la tesi d’arrencada.

Íntims Produccions signa el seu tercer treball, que remata la seva posició nihilista d’una joventut sense esperança. Si a Wasted envejaven l’amic que va perdre la vida als 15 anys, quan pensaven que tot era possible(el recorden quan en tenien 25 i ja eren uns grans desenganyats de la vida), ara fan un pas més a l’autodestrucció: Pool (no water) de Mark Ravenhill. Amb molt d’olfacte per triar un equip de direcció que els tensi les interpretacions, tornen a presentar un treball exemplar, ara de la mà dels impulsors del Wohnwagen, que es va representar a La Seca la temporada passada. De la colla d’amics bohemis artistes, una va triomfar i els altres van quedar relegats a la cuneta. Però, quan tenen oportunitat, aprofiten un accident per especular gravant i fotografiant el cos de la seva amiga esberlat per haver-se llençat, a les fosques, a la piscina d’on acabaven de retirar l’aigua. Tant estúpid, com cruel. Els blaus, les cames trencades, els guixos i les operacions són material d’art i deixen de ser intimitat. La que reclama la mare de Rovira a Màtria. De tota història, n’hi ha una part que l’individu s’ha de poder reservar per disposar d’un espai íntim, secret, propi.

El Hamlet entre todos de la companyia Los números imaginarios és particular. És un dels grans riscos d’aquesta edició. Es tracta d’una peça de quatre hores i mitja en què es pretén celebrar el casament de Gertrudis i Claudi, la mare i l’oncle de Hamlet, dos mesos després de l’accident patit pel rei. A partir d’aquí, es va desgranant tota la trama, procurant que el públic es divideixi en la defensa dels personatges (l’amic Horaci, l’estimada Ofèlia, i els pares, Gertrudis i Claudi). Posteriorment, es van desgranant altres secundaris, però, en canvi, el famós passatge del crani de Yorick passa desapercebut a les fosques més absolutes.

És un treball generós del personatge de Hamlet que interpreta, juga, canta i fins i tot protagonitza una lluita marcial. La pretensió de la proposta és que els espectadors tinguin elements per defensar el seu personatge: tots tenen raons per a cada acció, encara que, des de fora, puguin semblar veritables temeritats. La pega és que aquestes justificacions no apareixen reflectides en el text i, per tant, no hi ha el controvertit debat que generaria la nova mirada. A part, el treball de Hamlet és tan abassegador que acaba demostrant que és d’una llargada contraproduent.

També falla per la tesi la interessant proposta Harinera. En aquest cas, la participació és molt més accentuada, però la possibilitat de modificar el recorregut d’inversionistes, polítics, tècnics, obrers i ocupes és quasi nul·la: D’entrada, un espectacle que vol fer denúncia sobre l’especulació immobiliària i en què es convida els espectadors a prendre-hi part activa és un interessant punt de sortida per a un projecte escènic. Es divideix el públic entre polítics, inversors, obrers, tècnics de guant blanc i víctimes de la nova operació urbanística. Es produeix una mena de revolta que obliga a trencar els convencionalismes. Però la producció no permet que els diferents rols assumeixin propostes imaginatives. Només els deixen llegir el que està redactat. Sense opció a aportar-hi gaire res més que el to de veu.

El problema creix quan el discurs és previsible. Amb uns rols arquetípics, uns actors que interpreten els dos portaveus de cada rol antagònic. El teatre és constructiu, obre el debat quan es pot escoltar l’opinió de l’altre. Quan un s’adona que la posició inicial pròpia no és tan ideal com es plantejava. Participar, sí. Però no amb les cartes marcades. Perquè llavors no hi ha descobriment, sinó una manipulació més indecent que la del poder amb les seves tècniques propagandístiques. No es pot combatre l’error amb la mateixa arma. Se l’ha de desarmar amb un raonament obert.