James Salter i l’autoajuda

Fa uns mesos L’Altra va publi­car un lli­bre que hau­rien de lle­gir tots els escrip­tors (publi­cats, inèdits, futurs, novells i frus­trats). Em refe­reixo a L’art de la ficció, de James Sal­ter, que ha apa­re­gut amb un llarg pròleg d’Edu­ard Márquez que és una altra mera­ve­lla. Sos­pito que els escrip­tors no es plan­te­gen com escri­uen fins que algú els ho pre­gunta o ho han de con­ver­tir en una classe o una con­ferència. Lla­vors sem­blen els éssers més auto­cons­ci­ents del món, però pot­ser és perquè s’ho han hagut de pre­pa­rar.

Edu­ard Márquez reco­pila con­sells d’escrip­tors, sovint con­tra­dic­to­ris. Ken Follet i John Gris­ham posen l’èmfasi en la pla­ni­fi­cació de l’argu­ment, i com que els seus lli­bres no em fan el pes penso que no cal pla­ni­fi­car tant. Però lla­vors lle­geixo que Patrick Modi­ano i Javier Marías escri­uen sense saber on va el lli­bre, i com que tam­poc m’entu­si­as­men trobo que pot­ser sí que cal una ruta prèvia. Final­ment, em quedo amb Don De Lillo: “La gent pensa que un té com­plet l’esquema del lli­bre quan s’asseu a escriure, però molt sovint el que tens al començament és ben poc.”

Després lle­geixo que, segons el meu admi­rat Step­hen Vizinc­zey, cal lle­gir una novel·la unes cinc vega­des per com­pren­dre’n l’estruc­tura, i penso que quan em jubili li faré cas. A con­ti­nu­ació des­co­breixo que a António Lobo Antu­nes li agrada lle­gir lli­bres dolents, i penso: ara entenc els seus, de lli­bres. Trobo que els lli­bres dolents aju­den al prin­cipi, però arriba un moment que fan més mal que bé.

Diu James Sal­ter que per escriure cal resistència i coratge, i encara hi afe­geix la per­se­ve­rança. Segons Robert Wal­ser, la fórmula seria: “Paciència per encai­xar els fra­cas­sos, constància per superar-los i dis­ci­plina per apren­dre’n.” I sí, es cert a l’hora d’escriure però també a l’hora de tirar enda­vant qual­se­vol altra dis­ci­plina, qual­se­vol com­promís seriós. De fet, els con­sells que ens han d’aju­dar a escriure no són gaire dife­rents dels que ens han d’aju­dar a viure.

Pot­ser els manu­als d’escrip­tura són una forma sofis­ti­cada dels lli­bres d’auto­a­juda. Per això Márquez, comen­tant Sal­ter, reco­mana humi­li­tat, lli­ber­tat i tre­ball cons­tant. “L’atzar em pro­por­ci­ona el que neces­sito”, diu Joyce, i de cop i volta més que un escrip­tor d’avant­guarda sem­bla un guru budista. Ben mirat, la màxima mac­ha­di­ana “Cami­nante no hay camino, se hace camino al andar” ser­veix tant per escriure una novel·la com per afron­tar el futur en gene­ral. Amb una diferència: al con­trari que la vida, la novel·la la podem cor­re­gir.