Alta Tensió

El tea­tre només res­pira aire fresc si inter­pel·la l’espec­ta­dor. Si no, és sim­ple arque­o­lo­gia. La dra­matúrgia d’avui entén que l’actu­a­li­tat es pot trac­tar amb espec­ta­cles cons­truïts de bell nou, a par­tir de per­so­nat­ges ben actu­als (com El metge de Lam­pe­dusa, que adapta la novel·la d’un metge que es va tro­bar aju­dant els nàufrags vin­guts de l’Àfrica amb pas­te­res de la màfia), però també ten­sant tra­mes clàssi­ques al dia a dia. És el cas de Los Coloc­hos Tea­tro, una com­pa­nyia mexi­cana que a Men­doza fa una par­ti­cu­lar adap­tació del Mac­beth de Shakes­pe­are, situ­ada en la revo­lució mexi­cana del 1910 al 1920 (21 d’octu­bre, a El Canal). També la direc­tora Cris­ti­ane Jatahy explora en el bosc que Mac­beth veu moure’s com a pro­fe­cia de la seva der­rota a A Flo­resta que anda (25 i 26 de novem­bre, al Muni­ci­pal). La direc­tora, que ajunta tea­tre i cinema en viu, tras­llada l’espec­ta­dor a una gale­ria d’art per deba­tre la influència del poder (econòmic, social o polític) en cadascú. La tensió entre la rea­li­tat i l’espec­ta­dor és d’alt vol­tatge. Us con­vi­dem a fer un viatge per la car­te­llera d’aquest Tem­po­rada Alta.

A Els tres ani­ver­sa­ris (27 d’octu­bre, al Tea­tre de Salt) fa una adap­tació molt fresca de Les tres ger­ma­nes. La bui­dor dels per­so­nat­ges de Txékhov es tor­nen a reu­nir en aquesta versió tras­lla­dada a l’actu­a­li­tat. També Àlex Rigola fa una altra adap­tació de Txékhov: Vania (del 16 al 19 de novem­bre, al Tea­tre de Salt), que s’intu­eix aus­tera, des­pu­llada i on els actors empe­nyen la trama. Per una altra banda, repe­teix Art (30 i 31 d’octu­bre, al Muni­ci­pal de Girona). El clàssic de Yas­mina Reza qüesti­ona en un to molt diver­tit les veri­ta­bles pul­si­ons d’una amis­tat de tres amics de tota la vida. L’actor, i ara dra­ma­turg, Ramon Madaula és un fan de Reza. Ara estrena el seu pri­mer text de mitjà for­mat: Ados­sats (1 de desem­bre, al Muni­ci­pal). També hi ha una altra estrena sonada amb un cert to còmic: el Cyrano (del 8 al 10 de desem­bre, al Muni­ci­pal) que Lluís Homar i Pau Miró visi­ten després d’aquell cele­brat Terra baixa a qua­tre veus per a un sol actor. L’actriu Dani­ela Fei­xas signa una peça entre la comèdia àcida i el drama, Simone (27 d’octu­bre, a La Pla­neta), que ima­gina la decisió d’un jutge de des­a­parèixer per no donar via lliure a un nou paquet de lleis. També sobre la labor moral d’un advo­cat parla De mens­heid (La huma­ni­tat) (27 d’octu­bre, a El Canal), que ha por­tat a escena Josse de Pauw. Si a An Old Monk va sig­nar un diàleg entre jazz i tea­tre, ara els actors s’endin­sen en el món de l’òpera. El direc­tor Romeo Cas­te­llucci tras­llada a escena l’uni­vers del pen­sa­dor Spi­noza, Ethica (24 i 25 de novem­bre, a La Mercè), amb una mirada sem­pre radi­cal i que repta l’espec­ta­dor.

E.V.A. (28 d’octu­bre, al Muni­ci­pal), de T de Tea­tre, fa un viatge a la joven­tut per com­pro­var, amb un cert rea­lisme màgic, les con­seqüències d’una broma pesada, dècades més tard. Amb Julio Man­ri­que de direc­tor, la com­pa­nyia de dones cele­bra els 25 anys de car­rera amb alguna ria­llada negra però ben lluny del riure super­fi­cial dels seus ini­cis.

Per par­lar de la violència gratuïta de la Guerra Civil espa­nyola hi ha dues referències clares: Fede­rico García (12 de novem­bre, al Muni­ci­pal), on Pep Tosar cons­tru­eix un altre tea­tre docu­men­tal amb música i dansa alhora, tot repas­sant el final de Lorca. També Carla Rovira aborda els per­de­dors a Màtria (10 de desem­bre, a La Pla­neta): el seu gir final ser­veix per hon­rar el món silent de les dones que també patei­xen la mateixa dic­ta­dura però que tenen una actu­ació que no es con­si­dera heroica. El tota­li­ta­risme també és ben pre­sent a No se regis­tran con­ver­sa­ci­o­nes de interés (24 i 25 de novem­bre, a La Pla­neta), en què Roger Ber­nat refle­xi­ona sobre gra­va­ci­ons que hau­rien pogut detec­tar ter­ro­ris­tes poten­ci­als. El Conde de Tor­re­fiel signa Guer­ri­lla (25 i 26 de novem­bre, al Tea­tre de Salt) i fa la seva pri­mera incursió al tea­tre docu­men­tal amb una peça d’indub­ta­ble com­promís i denúncia. Per la seva banda, Oriol Pla repe­teix el monòleg de Ragazzo (2 de desem­bre, a La Pla­neta), un tre­ball que huma­nitza la víctima Carlo Giu­li­ani en una batuda poli­cial a Gènova el 2001. Pablo Ley ha fet la dra­matúrgia de Medusa (1 de desem­bre, a El Canal), amb el qual el mun­tatge de La Vir­gue­ria (que ha gua­nyat el premi Quim Masó) inter­roga sobre les raons dels hor­rors del segle XX a través de la vida d’un artista, Karl Gus­tav Fri­e­drich Pro­haska.

Sobre el drama de la fron­tera (sigui la del Sud, amb països afri­cans, o la siri­ana, amb una nota­ble ver­go­nya de les auto­ri­tats euro­pees, per no haver cor­re­git una situ­ació injusta) tro­bem Gren­ge­val (El cas de la fron­tera) (18 de novem­bre, al Muni­ci­pal), en què la premi Nobel Elfri­ede Jeli­nek fa una adap­tació de Les supli­cants d’Èsquil. El direc­tor Guy Cas­si­ers repe­teix al fes­ti­val, on l’any pas­sat va atre­vir-se amb l’adap­tació valenta de Les benig­nes. Tot i que en l’àmbit fami­liar, Loo (26 de novem­bre, a El Canal) és un altre tre­ball en què, amb un joc molt abs­tracte, es pot veure el patir dels refu­gi­ats que inten­ten cre­uar la Medi­terrània cap a Europa. En aquest sen­tit, s’hi suma Mai més set, mai més gana (21 d’octu­bre, al Tea­tre de Salt), un mun­tatge fet amb els matei­xos alum­nes de les esco­les i que ja té un títol prou eloqüent. Els dile­mes ètics dels foto­pe­ri­o­dis­tes es reve­len a La treva (21 d’octu­bre, al Muni­ci­pal), amb Clara Segura, i El color de la llum (avui, dar­rera funció, a La Pla­neta) a par­tir de les entre­vis­tes que Fer­ran Joan­mi­quel ha fet a cinc foto­pe­ri­o­dis­tes.

Babou Cham seguirà expli­cant la seva ron­da­lla La lla­vor del foc (3 de desem­bre, a La Pla­neta) també a les esco­les. Un conte d’expli­car a bocins, xiu­xi­ue­jant i amb la sen­sació de par­ti­ci­par en un petit ritu comú. També tira de ron­da­lles afri­ca­nes Pell de lla­rinté, cua de tiré (5 de novem­bre, Tea­tre de Salt). Con­tes sobre ani­mals extrets de la cul­tura man­dinga que també vol ser un càlid home­natge a Moisès Mai­cas, que va morir el juny pas­sat. La lluita per la vida és cons­tant. Pot­ser per això Mari­ano Pen­sotti apro­fita la història de tres dones en el cen­te­nari de la revo­lució russa a Arde bri­llante en los bos­ques de la noche (9 de desem­bre, a El Canal). també amb l’aire de des­per­tar el públic. El direc­tor lituà Oska­ras Kor­su­no­vas no falla tam­poc aquest any: afronta l’adap­tació de Diari d’un boig (8 i 9 de desem­bre, a La Pla­neta). També repe­teix un altre revo­lu­ci­o­nari, ara del camp de la dansa: Alain Pla­tel fa tot un home­natge, Out of con­text for Pina (10 i 11 de novem­bre, al Muni­ci­pal).

Hi ha un altre tipus d’espec­ta­cles que bus­quen en l’inte­rior de l’espec­ta­dor. Són espais d’inti­mi­tat com­par­tida, amb més o menys llum. Com per exem­ple l’adap­tació de les il·lus­tra­ci­ons d’Anna Lle­nas, El buit (12 de novem­bre, a El Canal), pre­vist per estre­nar l’any pas­sat. Amb un to més sur­re­a­lista, d’una sor­presa més quo­ti­di­ana, la com­pa­nyia Atres­ban­des recu­pera All in (26 de novem­bre, a La Pla­neta) dins el cap de set­mana de pro­gra­ma­dors. Hi coin­ci­dirà amb dues pro­pos­tes de dansa i una de circ: The moun­tain, the truth and the para­dise (23 de novem­bre, al Tea­tre de Salt) dels Mal­pelo i també amb una nova pro­ducció ambi­ci­osa de la coreògrafa Lali Ayguadé, IuanMI (24 de novem­bre, a El Canal), en què s’inter­roga les rela­ci­ons entre dues per­so­nes. Segu­ra­ment, amb un to més fosc i intri­gant, Quim Girón deam­bula per l’ani­ma­li­tat a Fang (25 de novem­bre, al Muni­ci­pal), a cavall del circ, el movi­ment i la per­for­mance.

Llàtzer Gar­cia com­pleta la seva tri­lo­gia sobre la família, uns tex­tos que tenen con­ti­nus clarobs­curs. Després de La terra obli­dada (el pare no par­lava) i La pols (la mort del pare), arriba Els nens des­a­graïts (10 de novem­bre, a La Pla­neta). La direc­tora Alícia Gorina, final­ment, afronta una malal­tissa relació de pare­lla a Blas­ted (7 i 8 de desem­bre, al Tea­tre de Salt), amb Pere Arqui­llué i Mar Ull­de­mo­lins. Sarah Kane rara vegada és fàcil i còmoda. També sobre la violència mas­clista va Camargo (22 d’octu­bre, a La Pla­neta), un tre­ball que pre­senta un dels assas­sins en sèrie més peri­llo­sos de l’Equa­dor. És una peça dura que narra el cas d’un home que va assas­si­nar més de 150 noies del 1984 al 1986.

Bona part dels espec­ta­cles que faran tem­po­rada a la car­te­llera de Bar­ce­lona estre­na­ran al Tem­po­rada Alta. És habi­tual. Tot i la difi­cul­tat d’acon­se­guir que les pro­duc­ci­ons girin pel ter­ri­tori i més enllà (el sis­tema escènic pateix una baixa tensió cons­tant), és nota­ble la capa­ci­tat de cre­ació. Ara es demos­tra en xifres. Dels 97 espec­ta­cles pro­gra­mats en aquesta edició del fes­ti­val de tar­dor, 65 cor­res­po­nen a dra­matúrgia i cre­ació cata­la­nes.