Alta Tensió

El teatre només respira aire fresc si interpel·la l’espectador. Si no, és simple arqueologia. La dramatúrgia d’avui entén que l’actualitat es pot tractar amb espectacles construïts de bell nou, a partir de personatges ben actuals (com El metge de Lampedusa, que adapta la novel·la d’un metge que es va trobar ajudant els nàufrags vinguts de l’Àfrica amb pasteres de la màfia), però també tensant trames clàssiques al dia a dia. És el cas de Los Colochos Teatro, una companyia mexicana que a Mendoza fa una particular adaptació del Macbeth de Shakespeare, situada en la revolució mexicana del 1910 al 1920 (21 d’octubre, a El Canal). També la directora Cristiane Jatahy explora en el bosc que Macbeth veu moure’s com a profecia de la seva derrota a A Floresta que anda (25 i 26 de novembre, al Municipal). La directora, que ajunta teatre i cinema en viu, trasllada l’espectador a una galeria d’art per debatre la influència del poder (econòmic, social o polític) en cadascú. La tensió entre la realitat i l’espectador és d’alt voltatge. Us convidem a fer un viatge per la cartellera d’aquest Temporada Alta.

A Els tres aniversaris (27 d’octubre, al Teatre de Salt) fa una adaptació molt fresca de Les tres germanes. La buidor dels personatges de Txékhov es tornen a reunir en aquesta versió traslladada a l’actualitat. També Àlex Rigola fa una altra adaptació de Txékhov: Vania (del 16 al 19 de novembre, al Teatre de Salt), que s’intueix austera, despullada i on els actors empenyen la trama. Per una altra banda, repeteix Art (30 i 31 d’octubre, al Municipal de Girona). El clàssic de Yasmina Reza qüestiona en un to molt divertit les veritables pulsions d’una amistat de tres amics de tota la vida. L’actor, i ara dramaturg, Ramon Madaula és un fan de Reza. Ara estrena el seu primer text de mitjà format: Adossats (1 de desembre, al Municipal). També hi ha una altra estrena sonada amb un cert to còmic: el Cyrano (del 8 al 10 de desembre, al Municipal) que Lluís Homar i Pau Miró visiten després d’aquell celebrat Terra baixa a quatre veus per a un sol actor. L’actriu Daniela Feixas signa una peça entre la comèdia àcida i el drama, Simone (27 d’octubre, a La Planeta), que imagina la decisió d’un jutge de desaparèixer per no donar via lliure a un nou paquet de lleis. També sobre la labor moral d’un advocat parla De mensheid (La humanitat) (27 d’octubre, a El Canal), que ha portat a escena Josse de Pauw. Si a An Old Monk va signar un diàleg entre jazz i teatre, ara els actors s’endinsen en el món de l’òpera. El director Romeo Castellucci trasllada a escena l’univers del pensador Spinoza, Ethica (24 i 25 de novembre, a La Mercè), amb una mirada sempre radical i que repta l’espectador.

E.V.A. (28 d’octubre, al Municipal), de T de Teatre, fa un viatge a la joventut per comprovar, amb un cert realisme màgic, les conseqüències d’una broma pesada, dècades més tard. Amb Julio Manrique de director, la companyia de dones celebra els 25 anys de carrera amb alguna riallada negra però ben lluny del riure superficial dels seus inicis.

Per parlar de la violència gratuïta de la Guerra Civil espanyola hi ha dues referències clares: Federico García (12 de novembre, al Municipal), on Pep Tosar construeix un altre teatre documental amb música i dansa alhora, tot repassant el final de Lorca. També Carla Rovira aborda els perdedors a Màtria (10 de desembre, a La Planeta): el seu gir final serveix per honrar el món silent de les dones que també pateixen la mateixa dictadura però que tenen una actuació que no es considera heroica. El totalitarisme també és ben present a No se registran conversaciones de interés (24 i 25 de novembre, a La Planeta), en què Roger Bernat reflexiona sobre gravacions que haurien pogut detectar terroristes potencials. El Conde de Torrefiel signa Guerrilla (25 i 26 de novembre, al Teatre de Salt) i fa la seva primera incursió al teatre documental amb una peça d’indubtable compromís i denúncia. Per la seva banda, Oriol Pla repeteix el monòleg de Ragazzo (2 de desembre, a La Planeta), un treball que humanitza la víctima Carlo Giuliani en una batuda policial a Gènova el 2001. Pablo Ley ha fet la dramatúrgia de Medusa (1 de desembre, a El Canal), amb el qual el muntatge de La Virgueria (que ha guanyat el premi Quim Masó) interroga sobre les raons dels horrors del segle XX a través de la vida d’un artista, Karl Gustav Friedrich Prohaska.

Sobre el drama de la frontera (sigui la del Sud, amb països africans, o la siriana, amb una notable vergonya de les autoritats europees, per no haver corregit una situació injusta) trobem Grengeval (El cas de la frontera) (18 de novembre, al Municipal), en què la premi Nobel Elfriede Jelinek fa una adaptació de Les suplicants d’Èsquil. El director Guy Cassiers repeteix al festival, on l’any passat va atrevir-se amb l’adaptació valenta de Les benignes. Tot i que en l’àmbit familiar, Loo (26 de novembre, a El Canal) és un altre treball en què, amb un joc molt abstracte, es pot veure el patir dels refugiats que intenten creuar la Mediterrània cap a Europa. En aquest sentit, s’hi suma Mai més set, mai més gana (21 d’octubre, al Teatre de Salt), un muntatge fet amb els mateixos alumnes de les escoles i que ja té un títol prou eloqüent. Els dilemes ètics dels fotoperiodistes es revelen a La treva (21 d’octubre, al Municipal), amb Clara Segura, i El color de la llum (avui, darrera funció, a La Planeta) a partir de les entrevistes que Ferran Joanmiquel ha fet a cinc fotoperiodistes.

Babou Cham seguirà explicant la seva rondalla La llavor del foc (3 de desembre, a La Planeta) també a les escoles. Un conte d’explicar a bocins, xiuxiuejant i amb la sensació de participar en un petit ritu comú. També tira de rondalles africanes Pell de llarinté, cua de tiré (5 de novembre, Teatre de Salt). Contes sobre animals extrets de la cultura mandinga que també vol ser un càlid homenatge a Moisès Maicas, que va morir el juny passat. La lluita per la vida és constant. Potser per això Mariano Pensotti aprofita la història de tres dones en el centenari de la revolució russa a Arde brillante en los bosques de la noche (9 de desembre, a El Canal). també amb l’aire de despertar el públic. El director lituà Oskaras Korsunovas no falla tampoc aquest any: afronta l’adaptació de Diari d’un boig (8 i 9 de desembre, a La Planeta). També repeteix un altre revolucionari, ara del camp de la dansa: Alain Platel fa tot un homenatge, Out of context for Pina (10 i 11 de novembre, al Municipal).

Hi ha un altre tipus d’espectacles que busquen en l’interior de l’espectador. Són espais d’intimitat compartida, amb més o menys llum. Com per exemple l’adaptació de les il·lustracions d’Anna Llenas, El buit (12 de novembre, a El Canal), previst per estrenar l’any passat. Amb un to més surrealista, d’una sorpresa més quotidiana, la companyia Atresbandes recupera All in (26 de novembre, a La Planeta) dins el cap de setmana de programadors. Hi coincidirà amb dues propostes de dansa i una de circ: The mountain, the truth and the paradise (23 de novembre, al Teatre de Salt) dels Malpelo i també amb una nova producció ambiciosa de la coreògrafa Lali Ayguadé, IuanMI (24 de novembre, a El Canal), en què s’interroga les relacions entre dues persones. Segurament, amb un to més fosc i intrigant, Quim Girón deambula per l’animalitat a Fang (25 de novembre, al Municipal), a cavall del circ, el moviment i la performance.

Llàtzer Garcia completa la seva trilogia sobre la família, uns textos que tenen continus clarobscurs. Després de La terra oblidada (el pare no parlava) i La pols (la mort del pare), arriba Els nens desagraïts (10 de novembre, a La Planeta). La directora Alícia Gorina, finalment, afronta una malaltissa relació de parella a Blasted (7 i 8 de desembre, al Teatre de Salt), amb Pere Arquillué i Mar Ulldemolins. Sarah Kane rara vegada és fàcil i còmoda. També sobre la violència masclista va Camargo (22 d’octubre, a La Planeta), un treball que presenta un dels assassins en sèrie més perillosos de l’Equador. És una peça dura que narra el cas d’un home que va assassinar més de 150 noies del 1984 al 1986.

Bona part dels espectacles que faran temporada a la cartellera de Barcelona estrenaran al Temporada Alta. És habitual. Tot i la dificultat d’aconseguir que les produccions girin pel territori i més enllà (el sistema escènic pateix una baixa tensió constant), és notable la capacitat de creació. Ara es demostra en xifres. Dels 97 espectacles programats en aquesta edició del festival de tardor, 65 corresponen a dramatúrgia i creació catalanes.