Associat per sempre al personatge que el va fer famós al cinema, el comte Dràcula que va interpretar el 1979 sota la direcció de John Badham, Frank Langella (Bayonne, Nova Jersey, 1938) és un home afable i elegant i un actor prolífic i versàtil. El coneixem pels seus papers al cinema i la televisió, però prefereix els escenaris teatrals, on ha interpretat gairebé tots els autors clàssics. El Festival de Sitges, que té Dràcula al cartell oficial i com a leitmotiv de la cinquantena edició, li va atorgar ahir un dels grans premis honorífics d’enguany.
Per què creu que la novel·la ‘Dràcula’, de Bram Stoker, és un clàssic?
És un gran llibre. El vaig llegir amb poc més de quinze anys. Era probablement massa jove per entendre el component eròtic i sexual que conté. En qualsevol cas està tan ben escrit, és tan terrorífic, que resulta molt atractiu per a un noi jove.
De totes les interpretacions de Dràcula que s’han fet, n’hi ha alguna que li agradi més, a part de la seva?
M’agraden especialment Bela Lugosi i Klaus Kinski, són els meus favorits.
Inclou Richard Nixon, a qui va interpretar a ‘El desafío. Frost contra Nixon’, entre els grans malvats que ha interpretat?
Suposo que l’hi hauria d’incloure, però el definiria més aviat com un home torturat. Quan interpretes algú que fa coses dolentes, has de creure en la seva innocència, així com ell mateix hi creu. No són persones que es llevin al matí i diguin: “Avui faré coses dolentes.”Es lleven al matí i es diuen que han de sobreviure, i es convencen a si mateixos que les coses que faran són necessàries per a aquesta supervivència.
Té un robot a casa, com a ‘Un amigo para Frank’?
No, però penso que algun dia tots en tindrem un.
Per què el seu personatge considerava el robot tan humà?
Això és el misteri: per què els robots ens semblen tan humans i ens resulten tan atractius? És perquè els atribuïm qualitats humanes. A més, són uns éssers que ens estimen incondicionalment, i això amb els humans és bastant més difícil. Els robots són molt atractius per a la gent que no es vol comprometre amb ningú.
De quines pel·lícules guarda més bons records?
Dave, presidente por un día; Lolita, d’Adrian Lyne; El misterio de las doce sillas, la primera que vaig fer [1970]; la pel·lícula de Georges Clooney Bona nit i bona sort; La novena puerta, de Roman Polanski, Un amigo para Frank... Hi ha algunes pel·lícules que realment he disfrutat. No té res a veure amb el seu èxit, sinó amb la meva experiència de rodar-les.
Ha fet teatre i 17 films i sèries en cinc anys. D’on treu la força?
Estic fet de bona pasta italiana [somriu].
Per què diu que el teatre li agrada més que el cinema?
Perquè m’agrada el contacte immediat amb gent desconeguda. M’agrada parlar amb tu, somriure, passar una bona estona. No hi ha res a la vida com l’experiència del contacte humà. Les pel·lícules són un plaer diferent: treballes per aconseguir el que vols i la càmera ho capta, però l’experiència de disfrutar la pel·lícula per part de l’espectador és al cap d’un temps.
Hi ha algun dramaturg que li agradi especialment, a part de Shakespeare?
No soc fan de Shakespeare, està bé, però no és a dalt de la meva llista. Txèkhov és el meu dramaturg preferit. Dels clàssics m’agraden també Molière, Racine, Georges Bernard Shaw... Autors que m’han donat l’oportunitat de dir coses extraordinàries. També Noël Coward, Terence Rattigan, Tennessee Williams, Arthur Miller... He interpretat tots aquests dramaturgs a l’escenari, per a mi és un privilegi dir les seves paraules.
