El món que envoltava l’Eva

Heus aquí una novel·la que comença amb un enigma. O amb uns quants. I que n’hi va afegint. Una noia, que aviat sabrem que es diu Eva, rep una carta d’en Pim, un amic seu d’infantesa i d’adolescència. En Pim convida l’Eva a la inauguració d’una lleteria “pràcticament automatizada”. Comença la carta, però recordant que “enguany és l’any que no només en Jan hauria fet trenta anys”. No sabrem fins molt més endavant que en Jan era el noi que li agradava, el germà d’en Pim. Dues setmanes després, l’Eva agafa una caixa de plàstic, l’emplena d’aigua, va a cal seu veí i la posa al congelador. Amb prou feines hi cap. També amb prou feines s’entén amb el veí perquè ella no sap francès i perquè ell té un neerlandès molt rudimentari. Cap problema però perquè, mig any després d’haver-lo conegut, l’Eva accedís a la seva petició de tenir-hi “satisfacció sexual”. Dues setmanes i sis dies després d’haver arribat la invitació, aquest veí l’ajuda a posar al maleter del cotxe la caixa de plàstic d’aigua, que, naturalment, ara és congelada. Són dos quarts de deu. L’Eva torna a Bovenmeer, el seu poble. Fa tretze anys que en va marxar.

El desgel es planteja en tres moments temporals diferents. El primer és el del record: un seguit de capítols sobre la infantesa de l’Eva, cadascun amb un títol, com si fossin relats diferents, alçats, però damunt d’una infantesa on hi ha una mare alcohòlica, un pare frustrat, també alcohòlic, una germana petita molt especial, obsessiva, i un germà que es diu Jolan. El segon moment és el viatge de retorn a Bovenmeer per poder anar a la inauguració de la lleteria amb aquella caixa d’aigua congelada. El tercer, el de l’estiu de l’any 2002, l’època en què els Tres Mosqueters –ella, Laurens i Pim, els dos nois amb qui l’Eva va compartir infantesa, classe i sobretot adolescència– comencen un joc gens innocent, cada cop més pervers i cruel, d’humiliació, un joc que desemboca en episodis sexuals i on hi ha també un enigma.

Aquest enigma i aquest joc explica, no només, però, per què l’Eva va marxar de Bovenmeer i per què ara hi torna. Com que va ser ella qui va inventar aquell enigma, participa també en el joc, però no ben bé com a actora. Durant planes i planes hi van participant altres noies. Un xic excessivament. Acaba que hi participen quasi totes les noies de Bovenmmer d’una edat semblant a la d’ells tres.

Convertida en narradora única i en el personatge principal, Eva de Wolf va desgranant en els tres moments temporals una història dividida en escenes clarament cinematogràfiques, parts d’un guió que fa pensar en una sèrie de televisió que impacta i que és cada cop més dura.

El desgel es llegeix amb facilitat, però tantes escenes l’allarguen massa. Res a veure amb l’economia narrativa que sembla que ha de tenir tot llibre que amaga un misteri. Amb cent o cent cinquanta planes menys, hauria tingut més tensió, milloraria. El lector, però, necessitarà llegir capítols i capítols per saber quin és l’enigma del joc. Potser la raó de tot plegat sigui en el que diu l’Eva quan explica per què a la seva germana Tesje li interessaven els contes que li explicava. No era per la història en si, sinó pel fet que “mentre jo parlés i fes servir molts diminutius, el món que ens envoltava no tenia importància”.

Potser és per això que sembla que la narradora d’El desgel tingui carta blanca per abocar –i evocar– tot el que va passar-li l’estiu del 2002 o tot el que va fent el dia que decideix tornar a Bovenmeer. De petita, al poble, l’Eva va viure en un ambient rural i cristià. Té gravats tots els detalls del record. El desgel és una confessió com cal, els desgrana peça a peça.