Sobre «1937», de Joaquim Biendicho

1937» és el relat curt d'un autor tarragoní novell, Joaquim Biendicho, professor de geografia i història en un institut de la seva ciutat natal. Però Biendicho no aprofita la seva professió per elaborar una novel·la històrica, ni tan sols per fer una reflexió sobre les maldats del conflicte (en tot cas, hi reflexiona el lector pel que hi llegeix), ni per fer quedar bé o malament l'un o l'altre bàndol. La novel·la és fruit del que li explicaven els seus pares, quan ell era petit i passava les vacances al mas de la família Joy (nom que atorga també a la família protagonista del relat), un mas situat entre Vila-seca i el mar, a l'indret que avui coneixem amb el nom de la Pineda. Entre aquests records i diversos elements reals relacionats amb el conflicte bèl·lic del 1937, Biendicho va entrellaçant els diversos episodis que impliquen d'una manera o altra la família dels Joy, pagesos que malviuen en uns temps de moltíssima misèria.

Els encerts de la novel·la són molts: l'autor sap crear falses expectatives –quan els nens Joy es dirigeixen de nits al tros d'Amunt i saps amb certesa que trobaran el Malandando, que va borratxo i armat i està cegat per l'odi (capítol IV)–, el lector es pensa que ja sap el que passarà, i no, no l'encertes mai! Hi ha moments de tensió –quan Josep Joy està a punt de morir (capítol XII)–; l'intent de recuperació del mag Temístocles de la presó del SIM o servei d'intel·ligència militar (capítols VIII i X); moments de suspens –la cerca de l'alemany per l'Aiguamort (capítol XI)–, moments de por –el Malandando i els gats mesquers (capítol IV)– i, sobretot, molta humanitat. Potser el més encertat de la novel·la és precisament això, que és molt real, molt humana i, per tant, propera a nosaltres. El que senten els protagonistes i les seves reaccions són les mateixes que hauríem sentit nosaltres, els lectors, en la seva situació. M'agrada, per exemple, el treball en equip que dóna els seus fruits positius en la recuperació de les llaunes d'aliments de l'avió alemany abatut sota el mar (capítol XIII). M'agrada la tendra relació que tenen els dos xiquets cosins Joy, la Pineda i l'Anton (pàgina 42, entre d'altres). I em plau la inclusió d'alguna facècia tràgica d'aquelles que s'explicaven abans als pobles sobre el personatge més rar de la tribu –com la de la Cabrera, que es va menjar el seu propi infant acabat de néixer (pàgina 25)–. I tot això amarat d'unes descripcions força poètiques, a vegades, enmig de la tragèdia (pàgina 74: «El Muni de tant en tant aixecava el cap i observava els pins que capcinejaven amb el vent i prenien un to daurat, com de foc.»); dures, altres cops (pàgina 20: «Varen treure el cos d'en Ramon de la caixa i el van dipositar al fons del clot. Després, el van cobrir de terra i van enfilar cap a Vila-seca per tornar la caixa al fuster.»); i molt comprensibles i fàcilment compartibles amb el lector (pàgina 90: «La ratlla blanca que la lluna dibuixava sobre el mar el va apuntar directament. Es va sentir molt sol. L'últim home de la terra, va pensar [en Josep], per això la lluna m'assenyala»).

I, finalment, no me'n puc estar de parlar de la inclusió dels episodis extraordinaris protagonitzats pel mag immortal Temístocles, que sobreviu a l'impacte d'una baioneta que el travessa de l'esquena fins al tòrax, l'esbudellament a causa d'un bombardeig a Barcelona, i que només cau fulminat per un llamp després de suplicar-li-ho a Déu: «...i llavors un raig [enteneu llamp] va obrir el cel i com un senyal diví va entrar per la seva testa, el va travessar i el va deixar rígid i carbonitzat...» (pàgina 83). Podríem comentar més aspectes interessants d'aquesta novel·la de Biendicho, com ara el lèxic acurat i ric que utilitza, així com tot el que es refereix a la flora i la fauna del terme. Però haurà de ser objecte d'un altre comentari.