Ara Pla!

El diccionari defineix així la interjecció ara pla!, tan del gust dels empordanesos: “Exclamació de sorpresa, de desaprovació.” I és per això que, amb una lleu intervenció en el mot pla, crec que es podria aplicar amb ple sentit a aquest títol, inèdit fins fa quatre dies. L’aplec de notes disperses, sovint ben substancioses, de la darreria dels cinquanta i primeria dels seixanta, que la bona feina de Francesc Montero ha permès de publicar, ens mostra un Pla desinhibit, àcid. Ara pla!, sí (i ara Pla!, per descomptat): “Espanya [...] és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques.” O, en un esclat maximalista que no deurà plaure al senyor Trapiello, convençut planià espanyol: “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó.”

En la introducció, Montero explica per menut la tasca d’edició d’aquest llibre singular, compost per tot de textos tan dispersos com dispars, a parer meu d’interès variable. Se’ns hi fa present un Pla enèrgicament antiromàntic, cosa que no representa cap novetat: “L’home de gustos romàntics tendeix a la prolixitat i a l’espesseïment.” Apuntem, tot passant, que ell, a pesar de la seva grafomania, no va tendir mai a la prolixitat ni, encara menys, a l’espesseïment. I que –aquest volum en deixa constància– hi ha cops que fins s’arriba a emocionar, i plora i tot: per exemple, escoltant el Cant dels ocells!

Jo he tornat a xalar de valent amb aquest colossal, magnífic, desopilatiu, agudíssim narrador. L’autoretrat que se’n desprèn és portentós. L’escriptor es permet, posem per cas, de fer-nos veure una petita inflor de l’ego, quan recorda una anècdota dels Sagarra, pare i fill. L’autor de Vida privada va aconsellar un bon dia al nen Josep Maria: “Llegeix això [es referia a Pa i raïm], perquè hi trobaràs els millors textos en prosa que mai s’hagin escrit en català” (hi estic d’acord: tot el volum Aigua de mar em sembla mereixedor d’aquesta solemne afirmació). El llibre ens mostra, també, com un mirall net, l’escèptic de pedra picada que fou: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap.”

Retrobem en aquesta obra el goig de llegir un narrador lúcid, penetrant: “No us deixeu enlluernar mai per les frases brillants.” Com que les notes són tan disperses, ell mateix, de tant en tant, voreja el perill de la mateixa brillantor que censura. En aquesta, per exemple, producte d’un lirisme llepadet: “Gotejar de les campanes (Girona).” Aquí, en canvi, la portentosa imaginació irònica –i el coneixement precís del món natural i humà– convida més aviat a un somriure: “Hi ha braços de dona madura corpulents, que es podrien tallar en esferes horitzontals com un tubèrcul de dàlia.”

Sovint Pla es despatxa ben de gust contra algú. El llibre aplega uns quants damnificats: Carles Sentís, per una relliscada que va cometre i que va perjudicar Pla. O López-Picó, a qui compara, negativament, amb Carner. (Respecte a López-Picó, penso que si Riba el considerava tant era justament per distanciar-se de Carner, a qui el cèlebre hel·lenista, encara que no declaradament, ben segur que envejava.) De la possibilitat d’un premi Nobel de literatura per a Carner, afirma: “Per mi, no es podria imaginar una millor notícia.” Sempronio també hi queda molt mal parat. I Miquel Llor –cosa per mi menys justificable–, a qui Pla titlla de geperudet físic i literari.

Hi ha, encara, un altre efecte de l’autoretrat. La vanitat planiana ens confia, en aquestes pàgines, unes quantes poesies pròpies, que ell s’afanya a qualificar de molt dolentes (ho són molt, en efecte). I, tanmateix, ens invita a llegir-les: ara pla! Més interès té un inici de narració, La parròquia, que m’ha fet pensar en la inspiració de La vida amarga, aquell senyor llibre. Ara (i sempre) Pla!