cultura

reminiscències

miquel de palol

Bandes poètiques

EEs pot pensar que si es pretén existir com a poeta cal acostar-se a una d’aquestes petites màfies, sense calés ni pistoles, però mafietes, renunciant a existir a totes les altres

Les lletres de cultures extenses, consolidades i amb una certa continuïtat no gaire sacsejada per cuites bèl·liques, polítiques ni socials es poden permetre el luxe de mantenir –en tots els sentits del mot– diverses tendències de qualsevol disciplina, la poètica en aquest cas, sense necessitat d’haver de conviure perquè l’hàbitat és prou gran perquè no arribin ni a interferir-se.

En una societat literària petita com la catalana, el resultat de la mesura de l’escenari és que només hi cap una tendència, i totes les altres són tan residuals que un espectador que no es molesti a indagar una mica en el cas pot ni tan sols advertir-ne l’existència. Els anys del realisme social no es veia d’altra cosa, a l’ombra de Pere Quart i Salvador Espriu, a qui, per cert, li molestava tremendament que els fessin anar de bracet amb l’altre (l’expressió era seva). Després, pseudoformalistes deixebles de Foix, Brossa i Ferrater, i així de manera successiva.

El fenomen ha evolucionat. Ara a Catalunya no hi ha una tendència hegemònica, i per una raó terrible o ridícula, depèn de l’humor de cadascú: perquè no hi ha societat literària. El fet ha quallat en una situació no exempta d’interès: els poetes s’aglutinen al voltant d’un element determinat, que sol ser una editorial, i formen nuclis tancats que s’ignoren olímpicament entre ells; i no tan sols per les activitats, les ressenyes, la difusió, etcètera, és que de debò per als uns els altres no existeixen físicament, i si se’ls en fa esment arronsen el nas com a davant d’un extraterrestre verdenc i llefiscós. No en faig judici de valor; simplement, les coses són així.

Es pot pensar que si es pretén existir com a poeta cal acostar-se a una d’aquestes petites màfies –sense calés ni pistoles, però mafietes al cap i a la fi– renunciant a existir a totes les altres. El millor criteri, tot i que no l’únic, són les afinitats, que sovint es confonen amb la valoració objectiva de la qualitat. Hi ha una línia que en gosaria dir els visionaris –inclinant-me davant la memòria de Blake, si cal–, amb l’antecedent en algun aspecte de Salvat-Papasseit, i que es dibuixaria amb un ús eclèctic de la mètrica, prioritzant la intuïció auditiva per sobre de l’ortodòxia clàssica, l’irracionalisme fàustic per damunt de l’ordre i l’equilibri apol·linis, el vers curt i fragmentat, propiciant el predomini de la prosòdia staccato per sobre de la legato, uns continguts marcadament crepusculars, allò que si es tractés de sons en diríem música de càmera, i en to menor.

Per acabar, els noms: Màrius Sampere, Antònia Vicens, Marc Romera, Mireia Vidal-Conte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.