De bòlit, sempre

Acompanyant a la nova generació d'artistes que emergien a principi dels anys noranta va aparèixer i consolidar-se a Catalunya la figura del comissari o curator que modificava les atribucions que fins aleshores tenien els crítics d'art. Al llarg de la major part del segle XX, la funció del crític era, d'una banda, expressar la vàlua i les característiques especials d'un determinat artista. De l'altra, pel que fa a la creació col·lectiva, el crític d'art donava nom i consistència conceptual als nous corrents artístics que anaven ocupant lloc en la història.

Els comissaris (que també són crítics d'art) han donat un pas més enllà i ja no sols valoren el que s'exposa a les mostres artístiques, sinó que són ells mateixos els que donen forma a les exposicions, trien els artistes i tracen el seu recorregut argumental. Aquest canvi es va produir amb l'esclat, en l'últim decenni del segle XX, dels col·lectius artístics i el floriment dels projectes artístics relacionats amb altres disciplines com ara l'arquitectura i la sociologia. En aquest context va iniciar-se el treball de Rosa Pera (Barcelona, 1966), que un cop acabada la carrera d'història de l'art va fer el primer pas del que després seria la seva opció professional assistint a un curs de comissariat dirigit per Glòria Picazo. L'ambient artístic que hi havia a Barcelona a principi dels noranta la va portar a integrar-se al projecte Barcelona Taller, bressol de moltes iniciatives que han farcit els últims anys, de propostes creatives innovadores en el panorama creatiu català. Va ser una època en què la Sala Transformadors era un cau de noves i sorprenents propostes creatives.

En el seu camí pel «comissariat independent», definició un xic eufemística de «comissari freelance», Rosa Pera va fer-se càrrec de la programació de la sala d'exposicions del Centre de Recursos Juvenils de Mas Fonollar, a Santa Coloma de Gramenet, i va dirigir la Quinzena d'Art de Montesquiu (Quam) de l'any 1996 al 1999.

La Rosa Pera sempre ha orientat els seus comissariats (és a dir els seus temes de preocupació) cap a la qüestió de la participació ciutadana i del contacte i integració amb el territori. Ara que l'han nomenat responsable de Bòlit, el centre d'Art Contemporani de Girona li pregunto com s'ha adaptat a una nova vida a Girona. Em respon com si la contesta fos òbvia: «La meva feina es treballar amb el context, i jo no puc pretendre que el context s'adapti a mi.» Dedueixo per la resposta (i també per la seva actitud entusiasta) que li va bé en aquests primers temps abans que no es construeixi l'edifici del Bòlit a les antigues casernes d'artilleria (en tinc un record nefast: hi vaig fer la mili). Aquesta situació és una herència de la postmodernitat: allà on hi havien hospitals, hospicis, edificis militars i antics mercats ara s'hi ha instal·lat la cultura. Un bon antídot per espantar els vells fantasmes.

El nom de Bòlit ve del bèlit (també anomenat bòlit), competició en què es tira un bastonet que també es diu bèlit. El nom diu que el va triar ella i es penja una medalla de gran especialista a trobar noms. El del centre de producció artística Hangar (gran nom) del Poblenou de Barcelona també va ser un suggeriment seu.

De naturalesa inquieta, Rosa Pera ja ha remogut el territori en el qual es mou. Abans que l'edifici del Bòlit es construeixi ja té dos espais per visualitzar el seu treball: la sala d'exposicions de la Rambla i la Capella de Sant Nicolau. El Niu, una construcció efímera de Santiago Cirujeda que reprodueix un apartament als terrat de la sala de la Rambla va provocar polèmica perquè visualment tapava una de les perspectives de la catedral. Va ser una manera moguda de'interactuar amb el territori. «El meu treball té com a objectiu crear polèmica i debat en la ciutadania, però no d'aquesta mena. Aquesta polèmica m'ha semblat un estirabot polític.»