A cor obert

Qui ha llegit la trontolladora Ànima, duta al català ara fa tres anys per la mateixa editorial que s’ha fet càrrec de dur a les prestatgeries catalanes aquest recull anomenat d’obres de teatre La sang de les promeses, té notícia directa de la intensitat amb què les paraules de l’escriptor libanès resident al Canadà Wadji Mouawad escapen de la presó de la tinta i el paper per esdevenir coltells que es claven al cap i al cor sense cap mena de pietat.

La literatura de Mouawad és una literatura d’aparença tranquil·la que deixa de banda els efectismes i la planificació mecànica i que es manté viva amb batecs poderosos amb el recurs a dues veritats: les paraules, sovint belles, tenyides amb melangia, i les veritats que relata des del contrast extrem que delimiten la brutalitat que jau letàrgica en les escenes i l’estrany distanciament aparent de l’autor que afegeix vibracions inesperades, a voltes vinculades al cervell reptilià, a allò que narra.

La sang de les promeses no està exempt d’aquestes característiques tot i que els textos que presenta s’abillen amb unes robes diferents: han estat parits per a viure en els escenaris del teatre i això obliga a sotmetre’s a unes limitacions –vist des del punt de la novel·la– i a assumir unes condicions.

El recull el formen les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, datades, respectivament, els anys 1999, 2003, 2006 i 2009.

Aquests textos no comparteixen protagonistes; no comparteixen temàtiques; no comparteixen escenaris i, fins i tot, no comparteixen tècniques expositives: les veus de Mouawad són diferents com ho són els temes troncals per emprar en cada ocasió per fer sortir a la llum el fruit de les seves reflexions sobre fets diferents.

Per tant, La sang de les promeses no és, en cap cas, un recull que cal llegir d’una tirada tant sí com no. Més aviat al contrari.

Mouawad parla de la mort per parlar de la vida. Parla de l’horror per parlar de l’amor. Parla del passat per parlar del present. Parla de la destrucció per parlar de la creació. I cadascun dels seus parlaments, cadascuna de les seves propostes teatrals, mereix l’atenció extrema i particular que reclama amb força.

Tot i que les situacions que presenta apareixen com a infreqüents, potser irreals, la potència de les seves idees les proveeix amb una carta de realitat que es produeix de manera constant en la lectura. Immers del tot en el fluid de la universalitat que permet l’empatia immediata, el teatre de Mouawad traspua veritat. Potser –i aquesta és la màgia– no es pot identificar racionalment què provoca l’emoció inconscient però la sinceritat serena de les paraules escrites per a ser pronunciades segresta els sentits i obliga a llegir sense aturador fins que el teló –de paper, ara–, cau quan arriba la solució a la continuïtat de l’última escena. I les obres incloses a La sang de les promeses obliguen, ara sí, a aturar-se, a pair el que s’ha ingerit i a aixecar-se –metafòricament– per aplaudir amb fermesa la feina d’un escriptor que malda per reivindicar els valors de la humanitat.