L’Amèrica de Frank Capra

“Una pel·lícula sobre com es va fer Succeí una nit hauria estat molt més divertida que la pel·lícula en si”, escrivia Frank Capra a les seves memòries, El nombre delante del título (T&B). Aquest film obre la segona part del llibre, Luchando con el éxito, i el seu capítol es titula Guanyar el Greal. L’èxit més important de Frank Capra (1897-1991) després de 13 anys de carrera, la primera cinta de la història a guanyar els cinc Oscars més importants (film, director, actriu i actor principals i guió), va tenir una gènesi complicada. Ningú creia en “una altra pel·lícula d’autobusos”, ni Peter semblava un paper adequat per a Clark Gable, ni Claudette Colbert, estrella de Metro Goldwin Mayer, va trobar altra motivació en el film de Columbia que guanyar 50.000 dòlars en 4 setmanes. En acabar el rodatge, va dir a uns amics: “Acabo d’enllestir la pitjor pel·lícula de la meva vida”.

Però anava ben equivocada, igual que molts crítics. Succeí una nit, escriu Capra a les memòries, va proporcionar “proves còmiques de dos dels adagis de Hollywood: l’única regla del cinema és que no hi ha regles i l’única predicció és que totes les prediccions són meres especulacions fins que el film s’estrena als cinemes”.

Rodada en escenaris reals, per les carreteres d’una Amèrica encara en els anys de la Gran Depressió, Succeí una nit té com a protagonistes Ellie (Claudette Colbert), una rica hereva que fuig del seu pare perquè no aprova el seu matrimoni amb un aviador famós, i Peter (Clark Gable), un periodista alegre i descarat, amb més principis dels que aparenta. Un autobús que fa el trajecte Miami-Nova York els uneix per atzar, i res no indica que aquests dos personatges es guanyaran la simpatia dels espectadors. Ella és capriciosa i malcriada. Ell beu més del compte i sembla un home cregut i arrogant, francament detestable, que llença per una finestra de l’autobús els diaris que el conductor ha posat en un seient i s’encara amb ell. Però l’espectador que pensa que no aguantarà aquests dos cretins durant tot el llargmetratge s’equivoca tant com els que no creien en el film: la química entre les dues estrelles és evident des del primer minut. Després d’aquesta presentació que devia voler sorprendre l’espectador, Capra fa un cop de timó i Peter i Ellie esdevenen, a poc a poc, personatges gairebé tan entranyables com George Bailey i Mary a Que bonic és viure!

Junts, emprenen un viatge ple d’entrebancs, en un autobús ple a vessar on la gent canta, on un nen plora en desmaiar-se la mare perquè no tenen res per menjar. Una tempesta els obliga a passar una nit inoblidable en un motel (en llits a un metre de distància i separats per una cortina, com manava el codi Hays, que es va començar a aplicar justament aquell any, el 1934)... L’aviador amb què somia Ellie és babau, però el seu pare milionari té bons sentiments i l’intenta convèncer que no s’hi casi de camí a l’altar (una escena memorable, com tantes altres de Capra).

Succeí una nit barreja els gèneres road movie i comèdia romàntica en un guió rodó. La visió humanista de Capra es va apoderant de la història: Peter no és un cínic, dona els últims dòlars que li queden al nen que passa gana. Els protagonistes són tossuts, excèntrics i simpàtics, però quan topen amb la crua realitat de l’Amèrica dels anys trenta (i passen gana, com tants nord-americans humils en aquells anys), es tornen altruistes i bondadosos. Eren els temps de la política del New Deal de Roosevelt. Que lluny queda, tot plegat, de l’Amèrica de Donald Trump!