Crítica
teatre
Incòmode desassossec
Lady Macbeth no troba la manera de netejar-se les mans de sang. La culpa la fa embogir. Sarah Kane serveix un desassossec similar amb Blasted. L’obra, estrenada en el Temporada Alta i ara fent estada al TNC, és d’una notable incomoditat per a l’espectador. Veure la fragilitat dels actors, transparents, sense més protecció que la cortina que els cobreix d’una intimitat en un habitació d’hotel sòrdida fereix i provoca un rebuig a l’espectador, commou. La directora, Alícia Gorina, no fa més que reforçar amb una quietud i uns silencis reveladors aquest quadre desesperat. La buidor, el cinisme dels personatges, els va enfonsant cada cop més avall, deshumanitzant-los, convertint-los en una mena d’animals víctimes d’un destí del qual, en realitat, se saben plenament responsables. La peça trenca amb els codis de la història, va traient capes de ceba fins a ensenyar un cor fosc, brut, inquietant. Hi ha incapacitat d’estimar? Potser aquest és l’únic bri d’esperança que projecta aquesta obra d’una jove Kane, de 23 anys, que debutava a l’escena.
El treball d’Arquillué, com el d’Ossó i el de Juanet, té una mínima pàtina de distanciament. Hi són des del seus cossos, des de les cantonades fosques personals, que ensenyen com un mirall les del públic. Per això incomoda. Kane (i Gorina) entenen el teatre com una acció que vol remoure. La directora ha utilitzat una fredor semblant a aquella d’Imatges gelades (Sala Beckett, 2012) i a la de Déu és bellesa (Maldà, 2017). Aquella gelor venia de la dramatúrgia escandinava. Ara, aquesta escena que glaça la sang batega des d’un Londres més cosmopolita, que universalitza el quadre. I el deixa obert.