la crònica
Els himnes de Mishima
‘Tot torna a començar’ . És la cançó amb què Mishima marca territori, còmplice, a l’inici dels concerts i és, en certa manera, una declaració d’intencions del que espera el seu públic i el que obté. Gairebé dues hores, pràcticament ininterrompudes, sense aturades tècniques per afinaments de guitarres o presentacions dilatades. Música en vena. Els grans clàssics del grup, molts himnes generacionals, mesclant cançons referencials per a una legió de seguidors que s’ha fet gran amb aquesta banda sonora. I tot torna a començar. Sense decepció possible. Mishima no s’entreté amb el que no s’ha d’entretenir, sobretot quan trepitgen sales de concert com ara La Mirona, on el context propicia molt més la connexió i l’actitud proactiva.
Mishima va tornar dissabte a la nit a la sala petita de La Mirona, dos anys després que hi protagonitzés un concert que encara vibra. Ressona també per a la banda, ja que David Carabén s’hi va referir quan va fer notar que hi havia molt més públic que en aquella ocasió. D’aquesta llista de grans èxits magistralment executats, hi havia un fil conductor, invisible, que lligava el passat i el present, no només quant a discografia, sinó sobretot en les temàtiques, del que parlen les cançons. Així, de la intimista Cert, clar i breu (2005) –de què Carabén va explicar fa poc, en una visita al Caixafòrum, que surt de la necessitat de construir una veu pròpia musical i que s’aconsegueix quan amb una cançó es diu “t’estimo”–, d’aquesta declaració d’amor deliciosa es va enllaçar amb la realista Una sola manera, per continuar amb la cançó de felicitat pop suprema Qui més estima, de l’últim àlbum Ara i res (2017), que van estrenar el maig a les escales de la catedral, en un recital enfredorit . Dissabte, però, es van acompanyar per un trompetista, que donava a alguns dels temes uns aires de fanfàrria festius. Hi havia ganes de més, també per part de la banda, que va reaparèixer quan els llums s’obrien i el DJ punxava The Cars en el que prometia una sessió revival dels vuitanta.
Com a referent, Mishima es pot permetre viure del passat amb un públic que coreja El camí més llarg, L’olor de la nit, Ossos dins d’una caixa, Els vespres verds Guspira, cel o carícia i es posa melancòlic amb Un tros de fang. I més quan la revista Enderrock pel desè aniversari de Set tota la vida ha editat un disc de tribut en què músics com ara Mazoni o Els Amics de les Arts revisiten un patrimoni que ha deixat de ser de Mishima.