Les dones que narren el silenci

Hi ha molts Enriques Isart Alonso en els marges de la història i a les cunetes. I moltes mares (i dones, i filles, i germanes...) com Virginia Alonso. Quin és el paper de la dona en la narració del silenci, transmès durant generacions, i seqüela col·lectiva d’una guerra de només tres anys? La memòria històrica és sobretot memòria personal.I el que ha volgut fer l’actriu i creadora Carla Rovira amb el cas del seu besoncle, afusellat pel franquisme el 14 d’agost del 1939 a Cartagena, és donar la veu a les dones: les de la seva família i per extensió les de totes les famílies amb algun Enrique Isart als marges.

A Màtria , que es va poder veure aquest cap de setmana a la sala La Planeta després de la seva estrena a la Fira de Tàrrega i a Temporada Alta, la veu de les dones de cada generació es fa sentir quan s’encara en una taula, entorn un joc de matrioixca rus. Abans, ha aparegut la Mare de Déu del Trànsit, que es venera sobretot a Cartagena i a València i ho fa amb anys de retard al prec de Virginia Alonso pel seu fill Enrique. Carla Rovira manté un diàleg constant, propi de relació maternofilial, i amb molta ironia amb la seva mare, Àngela Pitarch, coprotagonista de l’obra, que sembla en tot moment en construcció. El públic està disposat en cercle entorn de la taula, amb l’única escenografia de la sorra, en contacte amb els peus, que es toca i es palpa i on s’escorcollen papers i objectes, metàfora de la tomba i d’enterrar-hi no els morts sinó l’oblit. “És molt postmodern, això, mare”, dirà l’actor Marc Naya, assumint el paper de la filla artista, una manera d’explicitar que, entre tots i totes, no hi ha gènere. Màtria té moments de distensió d’un conflicte emocional de memòria col·lectiva a partir del material sensible familiar. “Algun problema hi ha quan tot un poble alça les mans enlaire”, es diu en l’audiovisual, de narració potent, que introdueix l’obra. El passat sempre ens torna al present. Donar els últims minuts als records de l’àvia paterna en un vídeo, no és només emotiu pel testimoni que dona, sinó significatiu, per voler narrar el silenci i per ser l’última dona viva de la família que va viure aquells tres anys de guerra.