“Ens emociona el mateix a tot arreu”

Sí. Jo vaig estudiar cinema a Londres i vaig fer un curtmetratge sobre dos nens que es trobaven la seva àvia morta. Quan ja l’havia acabat, vaig anar a Amsterdam abans d’un Nadal. Era en un hotel i vaig tenir com un flaix: em vaig adonar que el tema dels nens i la mort m’interessava molt i que estaria molt bé explicar aquest moment de la meva vida.

No. Sempre dic que no m’han passat tantes coses a la vida que es puguin posar en una pel·lícula. M’agrada parlar de mons que conec, però la propera pel·lícula no serà tan personal.

Molt feliç. No es pot demanar més. I com que teníem tantes nominacions, hi havia molta gent de l’equip en la gala i ho vam poder celebrar tots junts.

Preguntat així és estrany, però al final mai vam perdre la consciència que estàvem explicant una història. Sí que és la meva, però està molt ficcionada. Volia parlar de com un nen s’enfronta a la mort i explicar-ho en una pel·lícula, i mentre la fèiem, em sentia una mica allunyada de la meva història.

És difícil de dir; jo també m’ho plantejo. Crec que les nenes en són les màximes responsables: tenen un magnetisme que fa que la gent quedi enganxada a la pantalla. Com a adults, ens agrada mirar nens i veure com fan les coses. Després m’he adonat que la pel·lícula té un impacte emocional molt semblant a tot arreu: som humans i ens emocionen les mateixes coses, i al cinema es poden tractar temes que ens toquen a tots. Tots hem viscut una infància, tots tenim família i tots hem tingut una relació més o menys directa amb la mort. Són tres temes amb els quals la gent es pot sentir molt relacionada.

Em semblava molt interessant parlar des de la meva perspectiva, de com jo ho havia viscut de petita: com un nen s’enfronta a la mort des del que jo recordava. Però la veritat és que, a l’hora de dirigir la Laia i la Paula, no va caldre parlar de res de tot això, no vam aprofundir mai en aquest tema. Vam treballar més a través de la creació de la relació entre els personatges i del que havien de fer en les escenes. La Frida [la protagonista, de sis anys] no té una reflexió pròpia sobre la mort.

No hi ha un secret. Hi va haver molta feina prèvia: passar molt de temps junts, crear les relacions amb el David [Verdaguer] i la Bruna [Cusí], improvisar moments previs a l’estiu del 1993 per crear una memòria compartida pels personatges... I crear una continuïtat. La meva premissa era que s’ho havien de creure, i per això calia crear un món al voltant seu per tal que, quan arribessin al set, ja tinguessin una memòria i que el que fessin tingués un sentit. Vam assajar molt a les localitzacions. Elles mai es van aprendre el guió, entre altres coses perquè la petita no sap ni llegir. Els dèiem què havien de fer i què havien de dir abans de les preses. Però no hi havia una fórmula exacta, cada escena s’havia de fer de manera diferent.

Era una manera de donar un marc temporal a tot això. En realitat, el meu estiu del 93 no té res a veure amb el de la pel·lícula, ja que va ser un procés molt més llarg, però explicava un tros de la vida d’aquests personatges i em semblava interessant perquè jo tenia molts records de l’estiu al meu poble. A més, hi havia una qüestió pràctica: per rodar amb nens, l’estiu és la millor època perquè no han d’anar a l’escola.

Per a mi és molt important; les coses no són blanques o negres a la vida. Quan retrates uns personatges, els has d’estimar i els has de mostrar d’una manera complexa. I quan retrates gent que coneixes, això surt d’una manera encara més natural. Vols explicar-los i definir-los bé, i amb matisos és més fàcil.

M’agraden molt Claire Denis, que és francesa, i Lucrecia Martel, que és argentina. Per a mi són dos referents molt grans. Per a la pel·lícula també va ser un gran referent El espíritu de la colmena, de Víctor Erice, i Cría cuervos, de Carlos Saura. En realitat n’hi ha molts.

Jo crec que hi ha una sensibilitat femenina, que pot ser diferent de la masculina. En qualsevol cas, és important que hi hagi històries explicades pels dos gèneres, perquè nosaltres expliquem les dones i els homes d’una manera, i els homes els expliquen des de la seva perspectiva, que segurament és diferent. És important que hi hagi diversitat en aquest sentit.

No és un tema d’actualitat, però em semblava important fer una reflexió al voltant d’això, perquè adoptar o acollir un nen és un acte de generositat, i no és fàcil. S’ha de tenir una capacitat de donar amor al nen; sempre es necessita.