L’imperi de les aparences

Luigi Pirandello, com a personatge d’interès en la història de la literatura, no hauria de necessitar una presentació. No hauria de caldre ni per a ell ni per a la seva obra, que té els seus referents més destacats, els que han mantingut el seu impacte amb més intensitat, en l’àmbit de la novel·la i en el del teatre, tot i que també va signar poesia, narracions curtes i assaigs.

Alguns dels títols que haurien de venir sols al cap: El difunt Matia Pascal –novel·la que va arribar a la pantalla gran de la mà de Mario Monicelli amb Marcello Mastroianni com a protagonista– i els d’obres de teatre com ara Sis personatges en cerca d’autor; Els gegants de la muntanya –en què es vol veure l’expiació del seu acostament al feixisme mussolinià a mitjans dels anys vint del segle passat– i És així, si us ho sembla, que va tenir la sort de poder comptar al Teatre Romea amb l’eficacíssim Josep Maria Pou en el que es va considerar com la seva arrencada en el món de la interpretació en català.

Sense que ni tan sols calgui avaluar-ne la qualitat, aquesta obra acabada d’esmentar té un tret rellevant d’un abast extraordinari: resumeix en sis mots –cinc en el seu títol original, Così è (se vi pare)– la totalitat de l’empresa intel·lectual que l’autor va construir i desenvolupar.

La lluita de Pirandello –a voltes soterrada, a voltes estesa a la llum per a tothom que tingui els ulls prou oberts per veure-la– és la d’un home que malda per entendre –i tal vegada fer entendre– l’impacte extraordinari a què se sotmeten els ens civilitzats altrament anomenats persones quan la força de les convencions posa en relleu els conflictes generalment poc resolubles que emanen de la topada entre la naturalitat de l’individu i la fèrula fèrria dels usos i costums amb què és obligat captenir-se per tal de poder formar part del ramat.

Aquesta pugna impregna l’obra del premi Nobel de literatura de l’any 1934 sense solució de continuïtat i el recull/projecte inacabat Contes per a un any n’és un exemple tan formidable com imprescindible. Aquesta proposta acull 33 títols de llargada diversa que tenen en comú l’esperit i les maneres pirandellianes. En bona part dels casos, és del tot perceptible la presència d’un humor soterrat, lleu en la superfície, rotund en el fons, que acompanya tothora qui llegeix i que ofereix una finestra que deixa passar l’oratjol suau del distanciament que permet concloure, gairebé amb naturalitat floral, que res no és tan greu.

Combinació de tragèdia –una mica– i de comèdia –tampoc tanta–, Pirandello no amaga la tendresa que sent envers els personatges que pareix fins i tot si, com relata a La tragèdia d’un personatge, són criatures desemparades –es recordi el títol Sis personatges en cerca d’autor– que reclamen atenció –amb insistència.

Pràcticament totes les narracions –no tot són contes– que hi ha en aquest recull exigeixen que se’l atorguin uns minuts de reflexió –Contes per a un any no és, en cap cas, un llibre per ser engolit d’una tirada–, però n’hi ha una que és quintaessencial fins al punt de gosar recomanar que es comenci per Canta l’Epístola, se l’entengui i, després, es gaudeixi de la dimensió Pirandello en tot el seu gloriós esplendor.