Política en femení

La senyora Inés Arrimadas, la política més votada en les darreres eleccions a Catalunya, dubta en directe quan li pregunten sobre la seva posició en la vaga del 8 de març, una jornada que vol fer visible un problema. No n’hi ha prou amb posar quotes. Si augmenta la quantitat de dones en els càrrecs però això no afavoreix que hi hagi polítiques de tarannà més femení, llavors perpetuem el model masculí –amb el qual hem arribat fins a aquí.

Intento pensar en una dona del món antic que tingués algun paper polític i només se m’acut Aspasia. Si no fem l’aclariment “Aspasia, companya de Pèricles”, probablement el seu nom seria molt difícil de situar. No va tenir un càrrec –les dones amb prou feines sortien de casa– però sembla que va exercir una important influència sobre aquest rellevant home d’estat.

En el quadre d’Alma Tadema es recrea una escena que aglutina l’esplendor de l’Atenes de Pèricles. Una instantània del que avui anomenaríem una visita d’obres, amb els personatges situats sobre bastides de fusta. Fídies, el gran escultor de l’època, mostra els treballs finals dels frisos del Partenó que aquí contemplem acolorits, com eren en origen. Alma Tadema ho va recrear a partir de les restes arqueològiques que podia admirar al British Museum, on s’exhibien tal com s’havien conservat, amb el to rosat del marbre del Pentèlic. Aquesta llarga sèrie de baixos relleus decorava tot el perímetre del temple de l’Acròpolis.

Les autoritats que admiren l’obra són Pèricles, qui promou la seva construcció, i al seu costat una dona, que no és l’esposa oficial sinó Aspasia, una figura a mig camí entre la història i la llegenda. Existir, existia, perquè les fonts l’esmenten, però és difícil aproximar-se al seu perfil real. Sabem que Aspasia era de Milet, que va arribar a Atenes amb la família de la seva germana i que, misteriosament, estava molt ben formada. Malgrat la seva selecta educació, reunia tot allò que deixava socialment fora de joc: dona, estrangera, soltera amb vint anys (l’edat habitual per contraure matrimoni era al voltant dels catorze) i, a sobre, sàvia. Inquietant.

Però malgrat aquesta adversa carta de presentació, el propi Sòcrates la considerava la seva mestra de retòrica i sembla que estava al darrere dels discursos de Pèricles. Els pintors Garnelo Alda i André Monsiau, entre d’altres, han representat converses entre Aspasia i Sòcrates. Es coneixen anècdotes personals com que ella i Pèricles vivien junts, que van tenir un fill, i que cada dia s’acomiadaven i es retrobaven besant-se, una mostra d’afecte escandalosa entre esposos. Per tot això, la trobarem citada a la història de les heteres (cortesanes) però no pas –com seria de justícia– en la història de la retòrica.

En una entrevista recent, Isabel Coixet insistia en què el #metoo no es podia quedar en una etiqueta. S’ha de fer visible el problema i s’han de fer visibles les dones. A la Berlinale han descartat pel·lícules amb participació de persones que havien comès abusos. Ens imaginem un món on es descartés sistemàticament tot allò fet o tocat per abusadors?