Política en femení

La senyora Inés Arri­ma­das, la política més votada en les dar­re­res elec­ci­ons a Cata­lu­nya, dubta en directe quan li pre­gun­ten sobre la seva posició en la vaga del 8 de març, una jor­nada que vol fer visi­ble un pro­blema. No n’hi ha prou amb posar quo­tes. Si aug­menta la quan­ti­tat de dones en els càrrecs però això no afa­vo­reix que hi hagi polítiques de tarannà més femení, lla­vors per­pe­tuem el model mas­culí –amb el qual hem arri­bat fins a aquí.

Intento pen­sar en una dona del món antic que tingués algun paper polític i només se m’acut Aspa­sia. Si no fem l’acla­ri­ment “Aspa­sia, com­pa­nya de Pèricles”, pro­ba­ble­ment el seu nom seria molt difícil de situar. No va tenir un càrrec –les dones amb prou fei­nes sor­tien de casa– però sem­bla que va exer­cir una impor­tant influència sobre aquest relle­vant home d’estat.

En el qua­dre d’Alma Tadema es recrea una escena que aglu­tina l’esplen­dor de l’Ate­nes de Pèricles. Una ins­tantània del que avui ano­me­naríem una visita d’obres, amb els per­so­nat­ges situ­ats sobre bas­ti­des de fusta. Fídies, el gran escul­tor de l’època, mos­tra els tre­balls finals dels fri­sos del Par­tenó que aquí con­tem­plem aco­lo­rits, com eren en ori­gen. Alma Tadema ho va recrear a par­tir de les res­tes arqueològiques que podia admi­rar al Bri­tish Museum, on s’exhi­bien tal com s’havien con­ser­vat, amb el to rosat del mar­bre del Pentèlic. Aquesta llarga sèrie de bai­xos relleus deco­rava tot el perímetre del tem­ple de l’Acròpolis.

Les auto­ri­tats que admi­ren l’obra són Pèricles, qui pro­mou la seva cons­trucció, i al seu cos­tat una dona, que no és l’esposa ofi­cial sinó Aspa­sia, una figura a mig camí entre la història i la lle­genda. Exis­tir, exis­tia, perquè les fonts l’esmen­ten, però és difícil apro­xi­mar-se al seu per­fil real. Sabem que Aspa­sia era de Milet, que va arri­bar a Ate­nes amb la família de la seva ger­mana i que, mis­te­ri­o­sa­ment, estava molt ben for­mada. Mal­grat la seva selecta edu­cació, reu­nia tot allò que dei­xava soci­al­ment fora de joc: dona, estran­gera, sol­tera amb vint anys (l’edat habi­tual per con­traure matri­moni era al vol­tant dels catorze) i, a sobre, sàvia. Inqui­e­tant.

Però mal­grat aquesta adversa carta de pre­sen­tació, el propi Sòcra­tes la con­si­de­rava la seva mes­tra de retòrica i sem­bla que estava al dar­rere dels dis­cur­sos de Pèricles. Els pin­tors Gar­nelo Alda i André Mon­siau, entre d’altres, han repre­sen­tat con­ver­ses entre Aspa­sia i Sòcra­tes. Es conei­xen anècdo­tes per­so­nals com que ella i Pèricles vivien junts, que van tenir un fill, i que cada dia s’aco­mi­a­da­ven i es retro­ba­ven besant-se, una mos­tra d’afecte escan­da­losa entre espo­sos. Per tot això, la tro­ba­rem citada a la història de les hete­res (cor­te­sa­nes) però no pas –com seria de justícia– en la història de la retòrica.

En una entre­vista recent, Isa­bel Coi­xet insis­tia en què el #metoo no es podia que­dar en una eti­queta. S’ha de fer visi­ble el pro­blema i s’han de fer visi­bles les dones. A la Ber­li­nale han des­car­tat pel·lícules amb par­ti­ci­pació de per­so­nes que havien comès abu­sos. Ens ima­gi­nem un món on es des­cartés sis­temàtica­ment tot allò fet o tocat per abu­sa­dors?