El modernista més oblidat

A la porta del seu bigarrat taller tenia enganxats amb xinxetes alguns lemes del general Douglas MacArthur, com ara aquest: “Un home es fa vell quan abandona el seu ideal.” Alexandre de Cabanyes (Barcelona, 1877-Vilanova i la Geltrú, 1972) va ser un pintor d’esperit jove fins ben passats els 90 anys. El secret? No haver renunciat al seu ideal: l’art com a forma de vida plena.

Cabanyes va tenir una vida molt llarga, més que Picasso i tot. I va fer llarga la vida del moviment artístic d’on va germinar: el modernisme. De bracet seu, va travessar pràcticament tot el segle XX, impertorbable als canvis profunds i a les modes fugisseres del món de l’art. “Va ser modernista tota la seva vida. Semblava viure en una intemporalitat permanent”, exclama el seu net, l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes, a qui s’ha confiat l’exposició antològica d’aquest creador, “poc i mal conegut”, a la ciutat indissociable de la seva trajectòria vital i artística, Vilanova i la Geltrú.

El projecte, que reuneix mig centenar d’obres, s’ha desplegat en dues seus: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (La captura de l’instant, fins a l’1 de juliol), les col·leccions del qual es van enriquir gràcies als seus contactes, i la Masia d’en Cabanyes (L’entorn perpetuat, fins al 24 de juny), la casa pairal d’una nissaga d’artistes, intel·lectuals i col·leccionistes sense la qual Alexandre de Cabanyes, el cinquè de l’estirp, no s’explica.

Cabanyes va irrompre a les acaballes de la gran època de la pintura modernista catalana. Ell mateix es feia dir “l’últim modernista”. A la Barcelona que virava cap al nou segle els artistes rebels i inquiets tenien un temple per alliberar la seva joia de viure, la taverna d’Els 4 Gats, i Cabanyes va ser un dels que la va freqüentar. Però els rastres documentals són escassos, cosa que pot voler dir que potser no es va integrar del tot en la penya dels pares fundadors, Casas, Rusiñol i Utrillo. En realitat, Cabanyes, “bon conversador i amic de la broma”, es trobava bé a tot arreu sempre que hi hagués sarau artístic, del signe que fos. Religiós, en el cas del Cercle de Sant Lluc, on va fer les seves primeres exposicions. O noucentista, en el cas de les tertúlies que organitzava el totpoderós col·leccionista Lluís Plandiura amb els seus artistes protegits a l’hotel Colón. Si al Museu Víctor Balaguer hi va anar a parar una part del llegat de Plandiura (per ser justos, el de la seva amant) va ser cosa seva.

Els estudiosos implicats en la mostra i en la monografia que ara també s’ha editat han suat tinta per intentar reconstruir els inicis de Cabanyes. “Hem aconseguit situar-lo”, subratlla la historiadora de l’art Esther Alsina, que ha dut a terme les tasques de comissariat junt amb Pi de Cabanyes. Tot i que són poques, les peces del període modernista que han perviscut, i que llueixen al Museu Víctor Balaguer, paguen molt la pena, com ara la vaporosa Les tres gràcies, un oli que va pintar un any abans d’anar-se’n a París amb el seu amic de l’ànima, Xavier Nogués, noucentista de pedra picada. A partir del 1903 van compartir taller en una mansarda de la ciutat de la llum, des de la qual Cabanyes va pintar l’enigmàtica La finestra, la vista d’unes altres golfes que tenien al davant i on vivien unes divertides minyones que els feien ombres xineses sense roba darrere d’un llençol. Al final acabaven tots, artistes i minyones, dins d’una mateixa mansarda.

Aquesta és una de les anècdotes que va explicar Cabanyes a l’historiador de l’art Francesc Fontbona (autor d’un dels textos del catàleg) quan ja era nonagenari però mantenia ben desperts els records de la seva experiència amb el cosmopolitisme i l’avantguarda parisencs. A diferència d’altres membres de la colònia d’artistes catalans, ell, que era de casa bona, no va passar mai gana. La seva va ser una bohèmia daurada que s’il·lustra amb una altra anècdota que relata el seu net escriptor. Quan algú de la colla venia un quadre es repartien els diners de la següent manera: els llançaven a l’aire.

De París va marxar a Munic, on va pouar d’altres modernitats, però el seu destí estava marcat. La Masia d’en Cabanyes, als afores de Vilanova, va ser a partir del 1918 el seu paradís definitiu. En aquesta construcció de finals del segle XVIII inspirada en les vil·les pal·ladianes, no va parar de crear fins al final dels seus dies, quan pràcticament ja ni s’hi veia però es resistia a abandonar el seu ideal per por de fer-se gran.

Cabanyes podrà ser avui un pintor amagat en el cànon de l’art català, però en el seu temps era una figura respectada. “Quan Miró va anar a París per primera vegada, el 1920, es va voler proveir d’un document signat per ell en què fes constar que era deixeble o ajudant seu”, revela Pi de Cabanyes. Miró li va fer arribar el seu desig a través de l’artista Enric Cristòfor Ricart, el seu cunyat (estava casat amb una seva germana).

A la masia familiar, d’on ja no es va moure mai més, París quedava massa lluny, per molt endins que la portés al cor. I la platja de Vilanova tan a prop que va passar a ser la matèria primera de la seva pintura impressionista i colorista, que pregonava valors de “pau, serenitat i felicitat íntima”. Cabanyes es va reconciliar amb un mar que de petit l’havia colpit per la seva força desfermada. El 1886, quan tenia deu anys, una tempesta va engolir barques i persones, d’entre les quals un nano de la seva mateixa edat. Un temps després va evocar la tragèdia en un dibuix de tons melangiosos. És la peça que obre el recorregut expositiu del Museu Víctor Balaguer.

Un Cabanyes atípic, com tants que presenta l’antològica i que demostren que va ser un artista més ric i complet que el pintor de marines plàcides de la seva etapa de maduresa. També va excel·lir en el retrat i en el paisatge, sobretot el de l’entorn de la masia. Cabanyes va ser l’últim que va residir en aquest palauet neoclàssic. Després de la seva mort, els seus hereus el van donar a l’Ajuntament. Actualment és la seu del Consell Comarcal del Garraf i, sobretot, un espai fascinant amarat de romanticisme per al gaudi dels amants de l’art.