Perdre dos cops la mateixa guerra

Aquest any Joan-Lluís Lluís cele­bra els 25 anys de car­rera literària activa, una car­rera que va arren­car amb la publi­cació de la novel·la Els ulls de sorra (1993). Vista des de la pers­pec­tiva d’un quart de segle, podem veure que la seva tra­jectòria dibuixa una línia clara­ment ascen­dent, amb un punt d’inflexió, El dia de l’os (2004), que separa nítida­ment les obres d’apre­nen­tatge i con­so­li­dació de les obres de madu­resa i ple­ni­tud. A hores d’ara, Joan-Lluís Lluís es pot con­si­de­rar, indub­ta­ble­ment, un dels autors més cre­a­tius, exi­gents i con­sis­tents de l’actual pano­rama de la nar­ra­tiva cata­lana.

Ara ens ofe­reix la seva novena novel·la, Jo soc aquell que va matar Franco, la seva obra més nodrida i ambi­ci­osa. Amb les novel·les de l’autor sem­pre cal anar amb molta cura i pre­caució perquè tenen un aire acces­si­ble i asse­qui­ble que, al cap­da­vall, no és altra cosa que un recurs encer­tat que emmas­cara una com­ple­xi­tat for­mal i con­cep­tual, ben dis­si­mu­lada. A cada nova obra, Joan-Lluís Lluís eixam­pla els límits del gènere novel·lístic i, alhora, amplia la seva mati­sada visió del món modern i con­tem­po­rani. Ens sotra­gueja, ens educa, ens refina i ens enno­bleix.

Jo soc aquell que va matar Franco se’ns pre­senta com una ucro­nia, és a dir, una versió alter­na­tiva o con­tra­fac­tual de la història, que té com a objec­tiu prin­ci­pal cor­re­gir o esme­nar la crònica objec­tiva dels fets per ofe­rir-nos la com­pen­sació nostàlgica d’un pas­sat millor, un pas­sat que sabem que no va exis­tir. El nos­tre autor, com no podia ser d’una altra manera, no podia ser dòcil i seguir la fórmula esta­blerta de la ucro­nia i per això a Jo soc aquell que va matar Franco tro­bem una ucro­nia amb dos nusos argu­men­tals que es can­cel·len entre si. D’una banda, mor Franco a mans del pro­ta­go­nista, Agustí Vila­mat Sal­vat, però, de l’altra, Cata­lu­nya no asso­leix la seva ple­ni­tud perquè acaba apre­nent la lliçó amarga i sor­pre­nent de la història:  es pot per­dre la mateixa guerra dues vega­des. En aquest sen­tit, la nos­tra novel·la es des­plaça cap a un nou subgènere que seria la disu­cro­nia.

Amb Jo soc aquell que va matar Franco hem d’anar més enllà del sen­sa­ci­o­na­lisme malsà que pro­met el sucu­lent i inqui­e­tant títol de l’obra, per enten­dre que per­tany a la tra­dició de les grans novel·les de guerra a par­tir de Tols­toi, Zola, Pas­ter­nak, Hemingway, Gross­man i Sales, de manera que la guerra, per ella mateixa, és un mer pre­text per poder estu­diar de prop la con­dició humana en aque­lla situ­ació que el pen­sa­dor Karl Jas­pers ano­me­nava una “situ­ació límit”. Per a Jas­pers les situ­a­ci­ons límit són cau­sa­des per sen­sa­ci­ons extre­mes de por, cul­pa­bi­li­tat, sofri­ment, inde­fensió o mort immi­nent, jus­ta­ment les sen­sa­ci­ons que apa­rei­xen a Jo soc aquell que va matar Franco. Però el regis­tre temàtic no acaba aquí sinó que s’estén de manera sos­tin­guda fins abas­tar pràcti­ca­ment totes les qüesti­ons que con­for­men el que conei­xem com la con­dició humana. Aquí tam­poc el nos­tre autor no es com­plau a seguir exclu­si­va­ment el full de ruta dels seus il·lus­tres ante­ces­sors i aporta rigo­ro­ses nove­tats temàtiques com ara la llen­gua, la cul­tura i la lite­ra­tura en temps de guerra. A més, molts dels temes pro­totípics de la lite­ra­tura de guerra, Lluís els passa pel seu refi­nat i civi­lit­zat sedàs de la iro­nia i l’humor, sem­pre a favor d’un grau més alt d’huma­ni­tat i huma­nit­zació.

Hem de cele­brar que aquest any el premi Sant Jordi de novel·la hagi apos­tat deci­di­da­ment per la lite­ra­tura de veri­tat.